Ja teniu els vostres propòsits per el 2013? Tots, a finals d’any, diem: “l’any que ve deixaré de fumar, aniré al gimnàs…”. Tots ho diem i als pocs dies de voler-ho complir defallim. Perquè tenim aquests desigs i no en tenim d’abstractes, d’aquells que no es poden tocar però que al final, acaben sent un gran regal per nosaltres?

Els meus grans propòsits són només quedar-me amb el positiu del 2012, que ha sigut molt. I no oblidar lo dolent. Però tampoc permetre que la negativitat m’aturi. I sí, aprendre’n. Tenir-ho present per saber què és el que no vull.

Sempre que hem tingut un mal moment, una mala època o considerem que hem fallat a algú en qualsevol tema, defallim, ens sentim tristos, buits i no volem assumir ni acceptar el nostre error. I acabem dient: No ho tornaré a fer. Error. D’aquesta manera, seguirem equivocant-nos i caient a la mateixa pedra un dia rere l’altra. Ens equivoquem, com tots, sí. Que avorrida seria la vida si tots fóssim perfectes, no? Quina monotonia.

Al moment, tenim el dret a defallir, a enfonsar-nos. Però l’endemà tenim la obligació d’aixecar el cap, de no fugir, de no amagar-nos sota el coixí i d’acceptar que ha passat, que no ho podem esborrar. I aprendre’n. Això no és un fracàs. Un fracàs et trastoca psicològicament i et deixa buit, sense ganes d’aixecar-se. Això és una lliçó. Que demà, o demà passat ens servirà per no tornar a caure a la mateixa pedra. I també per no oblidar-ho. Perquè aquestes coses, cal recordar-les per saber a on no volem anar. Què no volem tornar a repetir.

Sovint, tot allò que evites, que no vols veure ni en pintura, que fas tot el possible per allunyar, apareix. I llavors, per molt que vulguis, ja no hi ha res a fer. Per molt que facis, que lluitis, no podràs fugir.