El plor forma part dels dos moments més crucials de la nostra vida: el naixement i la mort. Plorem d’alegria i de tristesa. La societat està acostumada a amagar els sentiments, a fer veure què res ens importa. Que només ens preocupem per nosaltres mateixos. Sempre ens havien ensenyat que havíem d’evitar plorar en públic perquè això ens feia més dèbils. Però obliden que la fortalesa no té res a veure amb això. Ser fort significa plorar en els nostres pitjors moments, quan sentim que tot s’enfonsa, que no hi ha sortida. Però ser fort també implica que al dia següent facis el que sigui, fins i tot l’impossible, per aixecar-te. I això no té res a veure amb la debilitat.

Quan em pregunten com és que sóc tan forta, jo els responc: I què vols que faci? No tinc una altra sortida. No permeteu que us vegin enfonsats. Aquesta seria la seva gran victòria.

Alguns es pensen que només es pot plorar per desamor o per la pèrdua d’algun ésser estimat. He plorat mil vegades veient una pel·lícula o fins i tot llegint un llibre. I això no vol dir que sigui infeliç. Però hi ha coses, sentiments que tenen la capacitat de traspassar la pantalla o un full de paper.

Quan he tingut algun desengany, algun problema, alguna traïció m’he dit a mi mateixa: ‘No ploris, ells/es no ho mereixen’. Però quan tot et ve a sobre, quan no pots escapar, quan el dolor t’ofega el cor no pots. I digueu-me sensible si voleu, però hi ha vegades que no ho puc suportar. No puc suportar aguantar-me, fingir que no passa res. Perquè plorar em fa sentir bé. Molt més bé. Satisfeta. Orgullosa.

I llavors, ploro. Ploro amb tota la ràbia del món. Fins que ja no em queden llàgrimes. Hi ha moments en què necessito ser jo. Estar sola, amb mi mateixa, i desfogar-me. És inútil fer veure que les coses no et fan mal, perquè llavors és quan més mal et fan. Plores en aquell moment però l’endemà no t’atures, segueixes. Perquè no et derrotaran. A tu, no.

Ens passa a tots. Quan ens passa una desgràcia, ens sentim els més infeliços de tots. Sentim que no ho mereixem, que perquè ens ha tocat a nosaltres. I amb el temps t’adones que tot té una explicació. Que tard o d’hora tothom recull el que ha sembrat. I no hi ha res millor que tenir la satisfacció d’haver pres una gran decisió. De no voler tornar enrere. De no donar segones oportunitats a qui no mereixia ni la primera.