11 de setembre. Són les 22.37 hores. Fa menys d’una hora que he tornat a casa. Em sembla que Catalunya encara no és conscient del que ha fet.

A quarts de quatre de la tarda ja era al lloc, al meu tram. No m’ho volia perdre per res del món. I si començava abans i jo m’ho perdia? Ni pensar-ho. Davant de l’Hospital Trueta de Girona no semblava que s’hi formaria una cadena de persones que només demanava una cosa: tenir l’oportunitat de ser consultats sobre el seu futur. Hi ha alguna cosa més important que això? Decidir què volem ser?

Persones grans, famílies senceres, nens de cinc anys que estaven més motivats que ningú, etc. En cap moment, hi va haver crits, ni presses. Regnava la tranquil·litat. No recordo l’última vegada que vaig passar tants nervis. És la mateixa sensació que quan arribes a la meta i saps que guanyaràs. Que pots aconseguir una cosa molt grossa. Mirava al meu voltant i tothom tenia la mateixa mirada. D’esperança. Hi havia un allau de motivació, d’eufòria que difícilment es pot comparar a res més.

Eren les 17.14 hores. Vaig mirar al meu costat. Tenia una filera de persones grogues que semblava que no tenia fi. I, ja em perdonareu, però vaig sentir tal emoció que vaig pensar que això ja no té sortida. Que no hi ha volta enrere. Que no ens aturaran.

Respecto els que no volen l’independència. Tota opinió és digna de ser escoltada. Només demanem que se’ns respecti. Que se’ns escolti. Quan 1.600.000 persones surten al carrer i organitzen una cadena humana, (agafats de la mà, no és casualitat, les millores gestes es fan units), alguna cosa passa. Tots no podem estar equivocats.

I, per cert, si a Espanya estan tan convençuts que no guanyarem, perquè no ens deixen fer la consulta? Perquè no ens deixen decidir? Potser tenen por de que marxem i perdin gran part del seu potencial?

Un 10 per Carme Forcadell i tot l’equip d’organització de l’ANC. No ens podem imaginar la feinada que ha portat tot això i les hores que hi han invertit. Donarà els seus fruits, n’estic segura. La gent creu en vosaltres, perquè no sou polítics. Independentment de la vostra ideologia, no teniu interessos partidistes. I això fa país. Crea empatia. El poble està en deute amb vosaltres.

No podria estar més orgullosa del meu país.