Els contes, la societat, les revistes, les pel·lícules, ens venen l’amor com una cosa ideal. Ens venen l’amor etern. I tu, com que tens una família meravellosa en tots els sentits i en aquest, també, hi creus. Creus que trobaràs la teva mitja taronja i que serà eterna. Que els amics de l’infància seran els mateixos que a l’edat adulta, que et duraran per sempre. I el sempre no existeix. Ens venen que si a una edat adulta no tens parella o no estàs enamorat, no pots ser feliç. Beneïda infelicitat!

A vegades, no cal buscar desesperadament algú que ens ompli. Possiblement, l’últim que has de fer és buscar-ho. Perquè si ets natural, deixes els prejudicis a casa i vols fer tot el que estigui a les teves mans per ser feliç, llavors, ho seràs.  Quan hi creguis però hi has de creure de veritat. Amb tota la teva ànima. Apassionar-te per tot el que fas.

Les persones que reben cops forts de molt joves maduren amb molta més rapidesa. I potser, això és un avantatge. Van més de pressa que la resta i les seves converses no es limiten a festa, sexe i rock’n’roll. Són joves però la seva mentalitat és de persona adulta. Han viscut molt més que els de la seva edat. Són molt més forts i el que per els altres és molt dur, per ells és una tonteria. Sóc de les que pensa que és necessari viure experiències doloroses perquè et facin créixer i et puguis adonar que quan realment estiguis bé amb tu mateix, aconseguiràs la plenitud. Sense necessitat d’estar amb ningú. De dependre de ningú.

Arriba un moment en què et pares a pensar tot el que has fet per els altres i el que els altres han fet per tu. I comences a passar comptes. I a que quan algú NO et vol no significa que tu hagis fet alguna cosa per no merèixer-lo, significa que ell o ella s’ho perd. Que si no et mereix, estàs perdent el temps. Un temps molt valuós. Que realment no val la pena lluitar per algú que no mereix ni un bri de paciència. La millor manera de fer-se respectar és donar exemple. Actuar amb coherència i amb el que t’han ensenyat, amb el que has crescut. Quan actues amb naturalitat, sense forçar res, aquell serà el moment en què tot tornarà al seu lloc. La tempesta haurà fugit. Només dependrà de tu canviar el curs de les coses.

Envolteu-vos de gent autèntica. Que no té por a res. Que s’arrisca. Que no creu en els tòpics. Només creu en ell. Sóc molt més admiradora de la gent autèntica que de la gent funcional que n’hi ha a cada cantonada. Gent que val un imperi però persones autèntiques, que transmetin, que saps que encara que passin els anys seguiran amb tu, d’aquestes n’hi ha molt poques. I aquestes són les que realment val la pena. Les persones autèntiques mouen el món.