Escric des que tinc ús de raó. Sempre he pensat que totes les persones tenen un do. Alguna cosa en la que són molt bones. Úniques. Dit així, sona molt senzill d’aplicar. Però el més complicat és descobrir-ho quan tens l’oportunitat. Quan ets jove i has de tirar per un cantó o per un altre. Molts ho descobrim més tard i altres potser no ho descobriran mai. Per comoditat, o potser perquè no s’hi han parat a pensar mai.

De la meva infància, recordo especialment els dilluns al matí. Devia tenir 9 o 10 anys i cada dilluns al matí, la meva tutora (algú de qui vaig aprendre molt) ens feia escriure en una llibreta tot el que havíem fet el cap de setmana. On havíem anat, què havíem descobert o après, com ens havíem sentit, etc. Després ho exposàvem davant els alumnes. Era com deixar que el nostre cor parlés. Recordo perfectament aquests moments, com si els pogués tocar amb els dits de la mà. Aquestes són les coses que ens ensenyen i que ens queden per sempre.

Quan era una mica més gran, al meu poble, hi havia una dona que feia classes de mecanografia a casa seva. La seva filla era una companya de classe i no sé com, als 12 anys m’hi vaig apuntar. Hi anava els dimarts i els dijous al sortir de l’escola. Érem un grup ben avingut i m’encantava ser allà. Em passava els dies desitjant que passessin les classes i fossin les cinc de la tarda per poder anar allà. Era com el meu hàbitat. Quan escrivia no hi havia mentides ni interessos. Em sortia de forma natural.

Com amb tot, al principi era molt patosa. Només pensava que no n’aprendria mai, que era impossible col·locar els dits a les seves corresponents tecles i d’una manera agilitzada. Però, a aquesta edat, quan descobreixes que saps fer alguna cosa, que ets bo en això i et sents admirat per els teus, sents que creixes. I, a poc a poc, vaig acabar sent de les millors de la classe. Ja se sap que a aquesta edat tot es magnifica. Vaig estar quatre anys consecutius fent classes dos cops a la setmana i vaig anar descobrint que m’agradava. Allò era el que realment em motivava però m’ho prenia com un joc. Com un divertiment.

Els meus avis tenien una màquina d’escriure molt vella. Recordo que amb prou feines s’aguantaven les tecles. Quan la vaig descobrir, em vaig apoderar d’ella. Em passava hores escrivint, desfogant-me amb les petites preocupacions que té tot adolescent. O alguna més. Però als 16 anys ho vaig abandonar perquè ja era molt complicat combinar-ho amb els estudis i sentia que ja havia arribat al meu límit. Que havia asssolit un dels meus objectius. Que m’ho havia proposat i havia pogut aconseguir-ho. Això als 14 anys és com tocar el cel.

I ara, cada vegada que veig una màquina d’escriure, recordo aquelles estones tancada en un local petitíssim on somiava desperta. Aquella experiència va ser un gran aprenentatge. Vaig comprovar que tot costa molt, que la vida comporta molts sacrificis, que cauràs mil vegades però mil i una sabràs aixecar-te. Que el camí és molt llarg, molt, i que potser no ho assoliràs però almenys no podràs dir-te que no ho vas intentar. Al final tot té la seva recompensa. O això volem pensar els que som somiadors.