Em fan gràcia les persones del meu voltant quan els explico que vinc de poble, que sóc filla de pagès. Després comencen a dir tòpics com ‘Ah, així els calers et sobren’, ‘Sempre us esteu queixant’, ‘Clar, com que no teniu crisi’. I així us n’explicaria a desenes. Obliden que abans de fer veure que ho saben tot, haurien d’informar-se i no fer prejudicis sense conèixer absolutament res.

Ells saben tot el que els meus pares i avis han hagut de sacrificar perquè nosaltres, els seus fills, puguem tenir una vida digna i no ens falti de res? En són conscients de les nits que han passat patint per no tenir RES? De no tenir ni un cap de setmana lliure i per suposat quan les vacances són una cosa totalment inaccessible? I tot així, quan sentien que res tenia sentit, que no se’n sortirien, no defallien mai. Perquè aquesta és la seva filosofia. La seva manera de viure. Lluitant encara que no tinguis cap motiu per fer-ho.  Quan vius a la ciutat, ets un més. Una persona més a qui ningú es girarà per demanar-te com estàs. I jo, que sóc de poble, sento que pertanyo a alguna cosa. Poques coses hi ha més satisfactòries que el sentiment de pertinença.

És tan difícil d’explicar aquest sentiment de pertinença que tinc cap als meus. Cap a casa meva. Perquè això sí que és casa meva. I és evident que algun dia en marxaré però ara mateix, això és tot el que necessito. Torno a casa i sento que tot torna a estar al seu lloc. Que res s’hi pot comparar. I això és molt difícil d’entendre, per no dir impossible, si no ho has viscut. Si no has crescut sabent que tot costa molt. Veient tot el que ha fet la teva família per tu, perquè tu poguessis assolir-ho tot. Sentir que tot està a les teves mans. Perquè puguis créixer sabent que l’esforç sempre té una recompensa. I avui penso que aquesta és la lliçó amb la que haurien de créixer tots els nens.