Quan comencem alguna cosa important per nosaltres, ja sigui a la feina o en el nostre entorn més íntim, tendim a pensar que allò durarà per sempre. Que és ideal. Que som els més afortunats. Més tard o més d’hora, s’acaba tocant de peus a terra. Afortunadament. A tots ens agradaria pensar que el que no podem tocar amb les mans pot durar per sempre. Però no penseu que seria molt avorrit viure sempre en la mateixa línia, amb la mateixa gent, fent cada dia el mateix? Quina vida més monòtona.

En general, tenim por als canvis. Ens trobem segurs en la comoditat. Sense haver de rumiar gaire i deixant que el riu flueixi. Hi ha persones que viuen així: sense prendre decisions. Ens trobem feliços així, rutinàriament, perquè mai ens hem parat a pensar què volem realment.

Fins que arriba un dia que amb la persona amb la qual ho compartim tot (els anhels, els plors, els somnis), per nosaltres ja no és suficient. Volem alguna cosa més. Sentim un buit a dins perquè en el fons sabem que aquella etapa s’ha acabat. Que ja no pot donar més de sí. Quan s’arriba a aquest moment, es poden prendre dues decisions: no fer res i fer veure que no topem de cara amb la realitat o actuar, fer alguna cosa per canviar el curs de la nostra felicitat. Fes el que vulguis, el que et dóna la gana, el que el teu cor et demana però… Viu! Actua! Apassiona’t!

El mateix ens pot passar en l’àmbit laboral. I, més ara, on l’elecció d’una feina no es pot triar. Però estem en tot el nostre dret de seguir remant o d’abandonar el vaixell. Perquè penso que cremar etapes és molt necessari. Quan el teu cap t’ho demana, és necessari fer petits canvis i abandonar alguns hàbits que potser ens feien més infeliços. Fer canvis és descobrir que alguna cosa t’impedeix aconseguir la plenitud. I tens la voluntat de canviar-ho. Si deixes que el temps passi, l’espiral cada vegada és més perillós i acabes vivint en un engany. La por et paralitza, t’atura, no et deixa continuar. Potser ens convé no idealitzar tant a les persones que tenim al nostre voltant. Algun dia ens decebran i en aquell moment haurem de ser el suficientment valents com per poder superar-ho i  saber que allò tampoc ens enfonsarà.

I a vegades penso que afortunadament res és etern. Que és positiu anar cremant etapes i començar-ne de noves. Perquè l’aprenentatge no s’acaba mai.