Quan rebem un cop dur, sigui el que sigui, i més si ens passa quan som molt joves, ens sentim dèbils , atemorits. Tenim la sensació que si passés un huracà per davant de casa, no faríem res per evitar que se’ns emportés. T’acabes aferrant a la vida per instint, per remei, perquè no tens una altra sortida i fas veure que la teva existència era igual que abans.

Passen els dies, les setmanes, els mesos i no saps perquè acabes tenint la valentia d’explicar-ho al teu entorn més proper. És molt freqüent que et diguin: ‘Va, oblida-ho. No ha sigut res’. Oblidar-ho? Perdona? Com? D’un dia per l’altre et pots oblidar de quant has estimat, del mal que t’han fet, de les llàgrimes que has vessat pel teu primer amor o la traïció de la teva millor amiga? No s’oblida ni en tota una vida i volen que ho oblidem amb una nit de discoteca.

Comences a ser més gran i tens una vida més o menys estable. De fet, tens la vida que qualsevol jove de la teva edat voldria tenir. Fins i tot te la podrien envejar. I mires pel retrovisor i t’adones del teu afany de superació. Has superat molt més bé del que mai t’havies imaginat un dels cops més durs. Ho has perdonat perquè penses que tothom es pot equivocar. Que de més petit es fan moltes tonteries de les que ara te’n pots penedir. Però no ho oblides. Mai. Les grans experiències, els grans cops, no s’obliden mai. Es pot aprendre a viure amb els cops que rebem, es superen i de manera excel·lent però vulguem o no, dins el nostre cor, sempre en queda alguna cosa. Aquella rancúnia. Aquell dolor. I també aquell amor.

Em fan gràcia les persones que diuen ‘És que jo del meu primer amor ja me n’he oblidat’. Mentida. No, no te n’has oblidat. Has deixat d’estimar-lo que és molt diferent. Però mai podràs oblidar-te’n. Ni d’ell ni de ningú. Seria molt desencoratjador que amb tanta facilitat poguéssim oblidar-nos de les persones que entren dins nostre.

Es pot perdonar i tots ho hem fet milions de vegades però oblidar, no. Oblidar significa esborrar tot el rastre que han deixat els que un dia vam estimar. I això és completament impossible. Es lluita, es supera, es torna a renéixer i reprenent allò que havíem oblidat, tornem a sentir-nos plens. Però no s’oblida.