Vull un país on cadascú pugui descobrir la seva vocació i tingui les eines necessàries per portar-lo a terme. Gent que s’apassiona pel que fa i no per els diners que això li comporta. Que no li importi treballar mil hores perquè el seu grau de satisfacció és molt més gran. Vull gent compromesa amb la seva feina i amb els seus companys. Persones que no els importa llevar-se a les cinc del matí per anar a treballar i fer-se responsables dels seus actes. De les seves conseqüències.

Vull un país seriós. Coherent. I honest. Un país on les persones que no vulguin treballar vagin al carrer. On les jerarquies deixin d’importar. On els empresaris no tractin els treballadors com uns súbdits. On les categories professionals només constin a les nòmines. On tots ens escoltem els uns altres; acceptem les opinions contràries a les nostres i tinguem la capacitat de saber perdonar i tirar endavant.  Un país on ningú i a la vegada tots som imprescindibles.

Vull un país on regni el compromís i la responsabilitat. Un país on les deficiències físiques o psíquiques no importin. On mani la valentia. Al meu país hi vull gent que encara que sàpiga que les coses no poden anar bé, vegi sempre el got mig ple. Persones que no es rendeixin mai a pesar de patir malalties, desgràcies familiars o desnonaments. Un país normal i corrent. Seriós.

Vull persones amb la força, l’humor, l’energia, la vitalitat i la felicitat que s’imposa la Glòria, una dona veneçolana que per un mal diagnòstic a l’Hospital de Badalona li han hagut d’amputar mans i cames. Ella és feliç amb molt menys del que tenim nosaltres. Tindria motius, de sobres, per queixar-se i no ho fa. Actua d’una manera totalment honesta i sempre amb un somriure. A vegades convé aturar-nos, deixar de preocupar-nos per les coses que sí que tenen solució i escoltar. Escoltar a meravelles com aquesta.