Tu, que em coneixes bé, saps des del primer moment que no sóc com tothom em veu. No sóc esquerpa, no sóc tímida, no tinc aires de grandesa i no vull assemblar-me a ningú. I també saps que aquesta visió que tenen de mi l’he creada jo. A consciència o no.  Aquesta fredor que transmeto és només un escut per amagar el que sento. Perquè no entrin dins meu i no em facin mal. Un altre cop. Sé que aquesta part de mi provoca que els altres tinguin una imatge errònia de mi. Però també té un avantatge: fa que les persones que estiguin al meu voltant siguin les idònies. Les que realment s’ho mereixen. Poques però molt bones.

Tu que sempre em dius que admires la meva valentia, que sóc molt forta. Em ric d’això. Si em coneguessis de veritat, sabries que res d’això és cert. Que en el fons sóc la més bleda. Que de cara a la galeria puc demostrar una gran fortalesa però, novament, les aparences enganyen. Perquè quan arribo a casa, tinc un mal dia i em tanco a l’habitació, ploro. A llàgrima viva i potser sense cap motiu. Però són els meus motius i cada persona ha de tractar els seus a la seva manera, encara que no siguin els reals. O els correctes.

Tu que em coneixes i saps tan bé com jo quantes voltes li arribo a donar a les coses, saps com m’agradaria ser normal. Fer el que fan les persones de la meva edat. Anar de festa divendres sí i dissabte també, emborratxar-me com si fos l’última dia de la meva vida i embolicar-me amb el primer que passa per davant. Però quan ho fas i comproves que això et fa molt més infeliç, descobreixes les petites coses. Aquelles tan importants que et fan tocar el cel amb les mans.

Tu que sempre m’has dit que poso moltes barreres amb les altres persones, hauries de saber que això és només una façana. Que tots volem sentir-nos estimats. Però a vegades l’experiència provoca que vulguis anticipar-te a tot. Al dolor, novament. Fins que arriba un dia que t’adones que ja fas tard. Que no pots predir el futur. I que la cosa més inimaginable del món, aquella que sempre vas dir que a tu no et passaria, et succeix. I quan arriba aquest moment, ja no hi pots fer res. Sovint, el que et penses que és una desgràcia t’acaba portant fins on ets ara. A vegades les experiències t’acaben comportant a conèixer persones impressionants. Qui sap.