Hi ha moments, viscuts a l’infància o a l’adolescència, que tenen la peculiaritat de que se’ns queden gravats a la memòria per sempre més. Són aquelles petites coses que passats els anys segueixes recordant detall per detall. Aquest n’és un d’ells.

Devia tenir tretze o catorze anys. És en aquesta edat quan comences a fer els amics de veritat, quan els lligams es fan més forts. És una època en què l’estat d’ànim canvia constantment, en què es necessita reafirmar la nostra personalitat pagant-ho amb els familiars més propers i sembla que no t’acabis d’adonar del que passa al teu voltant. Com si estiguessis en un núvol. Vivint en un altre planeta. Afortunadament, no dura gaire.

Per primer cop en molts anys, ens van canviar el professor de Religió. A aquella edat, reconec que no estàvem molt interessats en el tema i crec que el nou professor ho va notar de seguida. I tant sí ho va notar. I puc dir, sense por a equivocar-me, que a mi em va canviar la vida. Em va fer veure les coses d’una altra manera. I a dia d’avui, quan el veig pel carrer, ens posem a fer la xerrada. Com si fóssim amics. Com si ens coneguéssim de tota la vida. Hi ha persones amb les que sense conèixer-les gaire, hi connectes. Hi sents una empatia que a vegades no ets capaç de trobar ni amb la teva millor amiga.

Les seves classes no eren només sobre la religió. Es podria dir que era una mena de ‘coach’. Ens feia reflexionar sobre les nostres decisions i les seves corresponents conseqüències. Amb mi, personalment, va aconseguir que reafirmés molt la meva personalitat. Vaig sortir de l’Educació Secundària Obligatòria amb un caràcter molt definit i això, no ho pot tenir tothom. I menys en plena adolescència. Un educador no és només el que t’ensenya. És el que t’educa i et fa tocar de peus a terra. Sabent que el que has aconseguit no és suficient. Que cal seguir. Que no et pots aturar. Que si ho fas, és com si et quedessis atrapat en un ascensor. El que has fet fins ara no serveix per res. Si no continues, la teva feina caducarà.

Recordo una classe que se’m va quedar gravada. Era un dia que estàvem molt moguts i en comptes de fer quatre crits com faria qualsevol altre professor, ens va dir que ens mostraria una foto d’un company de classe i havíem de dir què hi vèiem només mirant-lo als ulls. Què ens inspirava, què ens feia sentir. Recordo cada detall d’aquell moment. Recordo quan em va cridar i l’única cosa que vaig veure va ser a mi mateixa. Davant d’un mirall. Ens va posar un mirall a davant perquè fóssim capaços de veure’ns des d’una altra perspectiva. Em va semblar un gran gest d’una persona impressionant. D’algú que és molt més que un simple educador. Des d’aquell moment, volia que passessin i passessin les hores per assistir a les seves classes. Les vaig arribar a disfrutar tant! Allò realment va ser un gran aprenentatge.

Fa poc temps me’l vaig tornar a trobar i vaig comprovar que res havia canviat. Em vaig assentar al seu costat i ens vam posar a parlar, sense parar. De tant en tant, es troben persones que sense pretendre-ho són capaços d’obrir-te els ulls. Hi ha persones impressionants que poden arribar a commoure’t fins el punt de sentir una tendresa difícil d’explicar amb paraules.