Aquesta serà l’última temporada de Carles Puyol com a jugador del Barça. Avui ha ofert una roda de premsa als mitjans de comunicació i amb alguns companys presents a la sala, explicant els motius i les seves sensacions. Des de fa dos anys, que el de La Pobla de Segur ja no té un lloc fix a l’onze titular degut a les lesions, especialment la del genoll dret que mai l’ha deixat tornar a ser el que era.

Feia temps que ell sabia que no estava bé, que el maleït genoll dret no l’havia deixat recuperar-se al 100% i que als 35 anys, li seria molt complicat tornar a jugar partits de gran exigència. Per això, ha posat el club per davant dels seus interessos i ha decidit plegar, fent un gest que l’honora.

L’aficionat culer ha pogut gaudir d’ell quasi vint anys. No sé si molts jugadors que han passat pel Barça poden anar amb aquestes credencials pel món.  Però Carles Puyol no serà admirat per tots nosaltres per haver aconseguit vint-i-un títols. Ho serà per la seva lluita, el seu esperit de sacrifici, el seu compromís i l’amor a uns colors i a una gent que li ha donat tot. La diferència és que uns s’hi deixen la pell –com ell- en senyal d’agraïment. Altres, no poden dir el mateix.

Un capità no ho és només per llançar les faltes i prendre decisions al camp. També ho és per reivindicar-se, per imposar-se quan s’ha de fer i per posar ordre, a la gespa i al vestidor. Per posar tothom al seu lloc, per encomanar el compromís a tothom. La paraula capità s’associa a ell, a un jugador que només s’ha basat en el futbol. Sí, és veritat, no ha donat mai titulars a les rodes de premsa i parlar en públic mai ha sigut el seu fort però ni falta que li ha fet. En tenia prou amb la seva presència. Potser perquè sabies que si ell era al camp, tot seria més fàcil.

Però per mi, la seva carrera es resumeix en una foto, una foto en la que ell no hi és. El 28 de maig del 2011, el Barça aixecava la seva quarta Champions de la història. El defensa Eric Abidal acabava de superar un tumor al fetge i el trofeu el va alçar el francès i no el defensa català, com a capità, en un gest que l’honora. Al final, és això el que ens quedarà. Tot un exemple, dins i fora del camp.

I sí, ja sé que és llei de vida, que el futbol no és etern, però a mi em segueix sabent greu que marxi, perquè tinc la sensació que ens estem quedant sense referents. Potser, algú, al camp i als despatxos, s’hauria d’encomanar del que ell ens ha ensenyat i demostrat.