Tots podem entendre que un català o un espanyol no vulgui que s’acabi celebrant la consulta. I ho entenem perquè els que defensem el referèndum, ho fem perquè volem que votin tant els que hi estan a favor com els que hi estan en contra. És l’única manera d’avançar, de no encallar-nos, de saber què volem. Però ells no creuen en això. Ells creuen en la falsa democràcia.

El que és inconcebible, el que ni tan sols alguns d’allà entenen, és que vagin donant lliçons de democràcia. Per ells, la democràcia és el que voten ells, la seva filosofia. Fora d’això, és il·legal i fora de la Constitució.

Em fa gràcia això de la Constitució. Tots els que ara la defensen a capa i espasa, perquè els interessa, no la van votar. I ara que no tenen arguments, s’omplen la boca dient que, és clar, ho diu la Constitució. La seva Bíblia particular. Democràcia, Mariano, no és només acceptar les teves idees i manar sobre això. També és ser capaç d’obrir la ment i deixar que tothom opini. Contribuir a la llibertat. Aquesta sí és una bona manera de fer política. De fet, és l’única.

Aquest és l’inconvenient de guanyar unes eleccions amb majoria absoluta. Que es creuen amb el dret de tot, de passar-nos per sobre i també, de trepitjar-nos. I que ara vinguin a donar-nos amor i a dir lo molt que estimen Catalunya, doncs què voleu que us digui, és per engegar-los a rodar. Sense miraments.

Avui, en una magnífica intervenció de Marta Rovira, ha quedat molt clar quin és el panorama de les Espanyes. No veuen la vida bonica i plena de colors. La veuen blanc i negre, lineal, sense poder de decisió i amb una sola opció a triar: la que a ells els hi convé. I tot el que és fora d’això, és il·legal, és impossible.

El franquisme segueix instaurat en les seves ments retorçades i grotesques. No han avançat d’aquí ni un mil·límetre. I això els fa quedar en un ridícul espantós, com ha passat avui.

Ara, quan ja és massa tard, veuen que tenen un problema molt gros a sobre la taula i també saben que ara Catalunya no afluixarà. El contrari, cada dia se sent més forta. Fa uns anys, amb educació, respecte, diàleg, empatia i, senzillament, voluntat, ho haurien pogut solucionar. Ara, ni pensar-ho. I no tenen ni idea de com sortir d’aquí.

Una vegada més, podem estar molt orgullosos dels nostres, dels que ens representen. Perquè no diuen cap paraula més alta que l’altre, perquè tracten a tothom amb respecte i perquè segueixen creient en el do de la paraula. Perquè, en el fons, saben que ells també s’hi juguen  molt.

Vencerem. No en tinc cap dubte.