Els estius a Can Barça, exceptuant els serials dels fitxatges, solien ser tranquils. Potser ho eren perquè quan tot anava bé, quan hi havia pau social, institucional i esportiva, no hi havia res que crides l’atenció. Res fora de lloc. Últimament, només podem fer que recordar nostàlgics aquesta pau perquè ja no existeix. De fet, moltes de les coses que passaven no fa gaires anys ara han desaparegut completament del mapa.

Cada dia hi ha un capítol nou, un nou espectacle o un atac d’importància i els dies van passant de filtració en filtració i una ja no sap a qui creure perquè ja han perdut tota la credibilitat que un dia els hi vam donar. Començant per la planificació esportiva que sembla haver-se esfumat per art de màgia. Actuen per inèrcia, sense prendre decisions, fitxant per fitxar. Perquè saben que ho han de fer però sense haver-hi una lògica, una explicació i un mínim de sentit comú.

Enmig de tot això i com que no estàvem prou avorrits, avui Sandro Rosell –vestit de negre, amb barba i quasi irreconeixible- ha declarat davant del jutge per el cas Neymar. Sempre he pensat que qui no té arguments per defensar-se, utilitza excuses per treure’s els problemes i les culpes de sobre com si això no tingués res a veure amb ell. Com si li hagués caigut del cel i això és el que ha fet avui l’expresident del Barça. Tractar-nos a tots de burros, de nens petits que s’empassen qualsevol tonteria, qualsevol justificació per tapar una taca negra que cada vegada es va fent més gran i  que no tenen ni idea de com aturar-la.

Sandro Rosell s’ha defensat argumentant que ell no sabia res, que només va signar els documents pertinents, que mai es va pensar que això arribaria tant lluny i que no es va preocupar en llegir la lletra petita dels contractes. I ho diu així, tan tranquil, com si la seva incidència en aquestes negociacions fos simple, prescindible. Com si tot manqués d’importància. Tot plegat, sembla tret d’una pel·lícula de Hollywood.

Després de sentir la seva versió, una té la sensació que la posició de l’expresident del Barça és la més fàcil. Quan comença a veure que les coses se li compliquen i que la pilota cada vegada es va fent més gran, no se li acudeix una altra cosa que passar per la porta i fer veure que aquí no ha passat res. Perquè no us equivoqueu, aquí no passarà res.

Tot seguirà igual, tothom continuarà fent veure que no n’hi havia per tant, que pobre Sandro i que la seva honorabilitat no pot quedar tacada per uns milions de res. Fins quan durarà això? Fins que el soci vulgui. I aquest mateix soci és el que ha donat tot el suport del món per reformar l’estadi a un paio que no sap què signa, i que tampoc sembla que li preocupi gaire.

De cop, m’ha vingut una pregunta al cap: Què faríem la resta de mortals en la seva situació? Què faríem tots nosaltres, que no tenim ni els seus diners ni els seus contactes ni el seu poder, si ens veiéssim al racó dels acusats? Abaixaríem el cap, faríem autocrítica i explicaríem la pura veritat o fugiríem corrents per por al que pogués passar, per por a que totes les mans negres que envolten el Barça sortissin a llum? Vés a saber, potser som una mica més miserables del que ens pensem.