Han passat onze dies des de que Jordi Pujol confessés haver tingut diners a l’estranger de manera irregular i sembla com si el món s’hagués aturat. No es parla de res més. És com si, de cop, alguns hagin trobat la coartada perfecta per enfonsar el procés sobiranista i altres vinguin ara amb el conte de ‘Jo ja us ho vaig dir que el president no era de fiar’.

Aquests són els mateixos que fa anys s’anomenaven pujolistes, que el van votar una i una altra vegada i ara per vés a saber quin motiu, potser per no quedar malament, parlen sense saber res. Perquè en aquest cas, en els diners amagats provinents d’una herència familiar, ningú sap res realment. Tothom fa especulacions, notícies sense contrastar i invents maquiavèl·lics per quedar com els reis de l’univers. I sí, potser no saber tota la veritat és un avantatge. Potser l’ignorància ens fa més feliços, i també més imbècils.

Estic molt a favor de les investigacions que s’estan duent a terme en el cas Pujol i la seva família, que sembla que allà no hi hagi ni un pam de net. Que tinguin tot el permís del món per fer i desfer a la seva manera, això sí sempre donant lliçons dels famosos valors i la suposada honorabilitat que sincerament, ja hauríem de donar per enterrada.

Però els mateixos que investiguen i publiquen notícies –verídiques o  no- sobre el clan Pujol i les seves suposades irregularitats, també ho podrien fer amb tant d’entusiasme amb tots. Amb els seus. Amb aquells que tots sabem que ens defrauden dia sí i dia també i que ara s’aprofiten de tot això fent-nos creure que és clar, Jordi Pujol, és un farsant. Sí, com tots els que s’han deixat emportar per el poder, el diner i el famós ‘jo sóc més que tu’. Com ells.

Perquè no pretendreu que ara ens vinguin a donar lliçons de moralitats els que tenen més a callar i els que en qualsevol país normal ja haurien dimitit fa anys o, fins i tot en algun cas, serien a la garjola. Quan el que haurien de fer és callar, mantenir la dignitat que ja no tenen i treballar de valent. El dia que s’adonin que assenyalar constantment a l’altre amb el dit no els fa lliures de cap culpa, començaré a creure en tot aquest espectacle que ells s’han muntat i que nosaltres fem veure que és un acudit de mal gust.