Quan només falten vint-i-nou dies per la Via Catalana, sembla que a tots ens ha agafat una mica de por. Als ciutadans, perquè al saber que hi ha 55 trams de la Via de l’onze de setembre que encara s’han d’omplir ens ha agafat una mica de por i hem tret el nostre ADN. Que no sortirà bé, que la gent ja està molt cansada, que anar cap a Barcelona fa molta mandra, que vés a saber què faran aquesta colla de polítics quan s’apropin al nou de novembre i un bon arsenal d’excuses. Potser abans de rendir-nos, hem de veure que els somnis s’han de perseguir, que no s’aconsegueixen sols i molt menys quedant-te a casa i excusant-te en petites foteses.

Els polítics, és cert, tampoc contribueixen a l’optimisme i la fe. També sembla que alguns no s’acabin d’atrevir a fer el pas, a complir la seva paraula i a creure cegament en tot allò que ens han anat dient durant l’últim any. Ells també tenen interioritzat l’ADN català de perdedor i per primera vegada, no saben cap a on tirar. Obliden que ara ja no hi ha volta enrere, que si es volen apartar són molt lliures de fer-ho però que no comptin amb nosaltres. La veu no la té cap alt càrrec del govern ni cap president de l’Estat Espanyol, la té el poble i les institucions.

No obstant, jo segueixo creient fermament en Artur Mas. No crec en el partit ni en el que això representa, crec en la seva persona i en la seva paraula. Una altra cosa és que tingui l’enemic a casa seva, que la gent de la que s’envolta ja li estigui preparant les maletes i sortint a fer declaracions com si es tractés del govern espanyol. Els que fan dèbil el procés són els que no tenen coherència política i ara es volen rendir, deixar-se, vèncer, però també ho són els que ara comencen a dubtar del president, com si ell ens hagués donat algun motiu per desconfiar. Cap ni un. Potser comencen a dubtar de la seva credibilitat perquè els hi encantaria que Artur Mas es rendís i ens fallés a tots els que vam confiar en ell.

Ja sabem com funcionen les coses als diaris espanyols i alguns d’aquí ja tremolen amb les portades d’allà i comencen a dubtar de la consulta, de la Via Catalana i del suposat poc èxit que tindrà. No podem dubtar ara, no ho podem fer quan ens falta tan poc i que entre tots estiguem barallats tampoc hi ajudarà. Si les expectatives que tenim posades en el pròxim onze de setembre no es compleixen, serà exclusivament culpa nostra. Potser voldrà dir que l’independència no ens la mereixem.

No m’agradaria pensar que ens hem deixat vèncer quan més a prop teníem la victòria, quan la nostra força té molt més poder que el seu odi i quan hem deixat de criticar els errors dels altres per posar-nos a treballar i creure-hi, sobretot creure-hi.