Avui, era el dia en què suposadament la sanció del TAS a Luis Suárez seria rebaixada alguns mesos o almenys això és el que ens van fer creure alguns mitjans de Barcelona. Savis ells, confiant en els serveis jurídics del Barça –nefastos una vegada més- perquè, és clar, al Barça segur que li farien cas.

Però no. El TAS ha anunciat que la sanció segueix intacta com el primer dia. Es mantenen els vuit partits de suspensió amb la seva selecció i els quatre mesos de sanció amb el Barça. Una vegada més, els advocats del club s’han quedat amb les mans buides i han fet un ridícul històric. No és molt agosarat pensar que si Luis Suárez fos jugador de qualsevol altre equip, aquesta sanció ja no existiria.

El capítol següent és que ara els que dirigeixen el club ens vendran la moto de que hi ha mans negres que fan tot el possible per enfonsar el Barça i deixar-lo en ridícul davant del món. Ens donaran aquesta lliçó quan són perfectament conscients del que estan fent, quan ho tenen tot pensat al més mínim detall i no tenen ni l’intel·ligència, ni la coherència ni el seny per l’alçada del càrrec que representen.

Si tinguessin un mínim de dignitat, faria temps que haurien pensat en el bé del club i s’haurien apartat. Viuen immersos en el victimisme, aquest és el seu únic argument. Com si el barcelonisme no hagués après res de l’herència de Pep Guardiola. Creure que hi ha algú a darrere disposat a fer-los caure, quan són ells els que s’estan cavant el seu propi final.

Ells, els de dalt, no lamenten fer-ho tan malament. No lamenten que els jugadors del filial vagin marxant un darrere l’altre, no lamenten tenir cabrejat el millor jugador del planeta, no lamenten deixar-se perdre una perla com Gerard Deulofeu i encara tenen la santa barra de fer-nos creure que La Masia no es toca.  El Barça ha oblidat què és La Masia i perquè és considerada una de les millors escoles de formació. Han oblidat precisament això: la formació. Que per arribar a dalt de tot, es necessita temps, afecte i comprensió al jugador i molta paciència. No sé si els negocis i els diners de Qatar compensen tot això. No sé si al final tot valdrà la pena, si hi haurà alguna recompensa o si hauran enfonsat tot allò que tant ens va costar construir. Tant com vint anys.

Quan un club juga malament als jutjats i als despatxos, és quasi impossible que l’equip rendeixi a la gespa. Que els problemes institucionals i la vergonya no afectin a la part esportiva és un miracle, i ja sabeu que els miracles no existeixen. No és una casualitat tot el que està passant al Barça. No pot ser així quan no els importa omplir les vitrines de títol. No pot ser així quan l’únic que els interessa és omplir-se les butxaques de diners i de poder sense tenir en compte que dirigir el Barça no és sinònim de presidir un negoci pur i dur.

El més trist és que tenen el suport de 25.000 socis que segueixen confiant-hi cegament a pesar de que a mi no m’han donat cap motiu per seguir creient en la seva suposada honorabilitat. El més trist és que ells no hi perden perquè quan ja no quedi res de l’essència del club, ells marxaran cames ajudeu-me com ha fet Sandro Rosell. A vegades penso que, tot el que ens passi, ens ho mereixerem.