Sempre que tinc l’oportunitat de conèixer una parella d’enamorats, em fixo en els petits detalls que em fan desxifrar si aquelles mirades són fruit només d’un amor d’estiu o el que hi ha a dins és real, verdader i els pot fer canviar el seu món. M’interesso per ells, per com es tracten l’un a l’altre i em pregunto com es van conèixer.

M’encurioseix saber com dues persones de móns totalment diferents poden arribar a unir-se i a complementar-se l’un amb l’altre. M’agrada saber quines han sigut les casualitats de la vida que ha fet que en algun moment, sovint en el més inhòspit, s’acabin coneixent.

Fa poc vaig conèixer una parella que porta més de trenta anys compartint la vida. Són persones normals, que han après a conviure l’un amb l’altre, a conèixer-se, a aprendre l’un de l’altre i a acceptar el caràcter de cadascú. Vaig descobrir els seus inicis i em vaig enamorar una mica més d’ells.

Em van ensenyar fotos seves del que ells en diuen el festeig. Fotos en blanc i negre, nítides, clares i on al revers de la foto s’hi podia llegir el lloc i la data on havien emmarcat aquell moment. També em van mostrar les cartes d’amor que s’enviaven l’un a l’altre durant tot un any en què no es van veure ni un sol dia. La seva tinta, la seva pell, el seu sentiment.

Tres-cents seixanta cinc dies en què van estar apartats l’un de l’altre. En què no hi havia ni ordinadors ni telèfons mòbils. La meva ànima es va moure una mica, va fer un petit click, i em va entrar tanta nostàlgia que em vaig posar a rumiar si una parella, a l’actualitat, aguantaria un any sense veure’s i si tindria la necessària paciència que s’ha de tenir en alguns moments. Sense tenir cap contacte, ni cap mòbil ni cap ordinador a través del qual parlar. Només una carta que no saps si arribarà a bon port.

La seva vida em va ajudar a descobrir que en pocs anys les coses han canviat molt i que les formes de conèixer gent nova no són les mateixes que fa deu, vint o trenta anys. Les prioritats han canviat. Ja no donem tanta importància a la realitat i als gestos que ens posen la pell de gallina. En definitiva, a la normalitat.

Ens enorgullim de ser persones normals i corrents però la nostra realitat a vegades és abduïda per aparells tecnològics que creiem, erròniament, que poden substituir les persones i els moments. Els petits grans moments. Els aparells tecnològics ens són de molta utilitat però no són la solució a res ni la substitució de ningú. Són una petita ajuda i, per sort, en això hem avançat molt.

No són ni millors ni pitjors les maneres que s’utilitzen ara, simplement són diferents. Però la veritat és que no tinc clar que siguin tant útils com les de tota la vida ni que acabin donant un bon resultat. Com la pell contra pell, com les mirades que t’abdueixen i fan remoure el teu món. Com la verdadera normalitat.

Les persones ja no som tant pacients com abans. Ho volem tot en el moment present, en l’ara, volem l’immediatesa i si això no ens arriba o requereix de la nostra lluita, ens en cansem, ens espantem i passem pàgina. Vivim acostumats en aquesta voràgine on tot passa molt ràpid, on no tenim temps d’aturar-nos. D’observar. De mirar més enllà. Com qui llegeix un llibre per inèrcia, sense poder-lo acabar i sense adonar-se que les coses que realment valen la pena són les més difícils d’aconseguir.