Al llarg dels anys, coneixem a tot tipus de persones, molt diferents entre sí, i aquestes influeixen en la nostra vida d’una manera o d’una altra segons el nostre ànim, la nostra manera d’enfrontar la vida i el grau de maduresa. Amb el temps, canviem les amistats, les prioritats i també el nostre entorn més íntim tot i que no hi sabem trobar una explicació raonada a que la roda giri d’una manera tan canviant.

El temps passa, les persones canvien i no sabem perquè aquella química i aquella connexió que teníem amb l’altra persona, s’ha buidat. Ja no existeix aquella complicitat, aquell desig d’agafar el telèfon a les tres de la matinada per explicar-li les nostres penes o un fet que ens surt tant de l’ànima com fer-li una sorpresa quan menys s’ho espera.

No hi ha res més incòmode que estar amb una persona que coneixes de tota la vida i no saber què dir-li. No trobar-hi cap punt en comú i que els silencis es facin sepulcrals, evidents i plens de tristor per tot el que havíem tingut i que ara sentim, equivocadament o no, que hem deixat perdre.

Quan tinc oportunitat de conèixer algú, de trobar-hi aquella complicitat i de connectar-hi sense ni tan sols obrir la boca, m’endinso al seu món. M’interesso per saber què pensa, què calla i què s’atreveix a confessar. Intento fer servir l’empatia i posar-me al seu lloc per entendre les seves inquietuds, els seus anhels i les seves pors.

Per saber tot això, no només se l’ha d’escoltar a ell o a ella. Per poder veure-hi tantes coses, m’agrada conèixer el seu entorn i concretament la seva família. Els nostres pares influeixen d’una forma vital en la nostra manera de ser i de pensar i, més tard o més d’hora, la relació que tinguem amb ells ens influeix d’una manera extraordinària. Algunes vegades per bé i algunes vegades a no tant bé. Perquè no, les casualitats no existeixen.

Em segueix sorprenent i em posa la pell de gallina com alguns pares que tenen grans problemes per socialitzar fora de la seva zona de confort aconsegueixin tenir una compenetració absoluta amb els seus fills. Sembla que amb ells oblidin els escuts, el caràcter endimoniat i els problemes als que probablement6 donen més importància de la necessària.

Sovint, els altres veuen a aquestes persones com a personatges. No entenen el seu comportament i com que no el comprenen, el deixen estar. L’aparten. No es preocupen per saber què hi ha a darrere i descobrir que ells també són capaços de mantenir relacions admirables. De connectar amb el món.

També em sorprèn quan és al revés. Quan pares i fills no aconsegueixen congeniar, quan s’enganxen a la primera jugada i quan es fan nosa l’un a l’altre. Quan ho basen tot en una trucada de telèfon. Quan les seves converses es basen en tòpics, com si fossin simples companys d’escola. És en aquest moment quan cap de les dues parts s’atreveix a fer un pas, a fer petits gestos plens de detalls per guanyar-se l’altre persona. Perquè sí, un fill sempre es vol guanyar l’admiració del seu pare. I viceversa.

Potser sí que la vida s’assembla una mica més del que ens pensem a un pati d’escola. Coneixem a persones molt diferents entre sí i amb molt poques aconseguim entendre’ns-hi amb una sola mirada, amb un petit somriure o, simplement, mirant les estrelles sense dir-nos res.

Per aquests moments val la pena viue.