Avui, 28 d’octubre de 2014, era el dia en el que el jutge José Manuel Martínez Borrego havia de comunicar a Joan Laporta i setze dels seus exdirectius quina era la sentència sobre el judici per l’acció de responsabilitat interposada per la junta de Sandro Rosell l’any 2010. Aquesta sentència explica que el mandat de Laporta va ser finalitzat amb guanys i no amb pèrdues. D’aquesta manera, s’acaba una batalla judicial i ara alguns podran dormir (més) tranquils. Altres, no tant.

Des de que la junta directiva de Sandro Rosell va arribar a la presidència del Barça, no ha parat fins a aconseguir el que ells creien just i a enfonsar un president i una junta que els van deixar el club en una posició immillorable. Com mai l’havien vist i, possiblement, com mai el veuran. Potser no era el més fàcil gestionar aquella època de bonança però ara s’ha demostrat que actuar des de l’odi i l’afany de venjança no et portarà a un altre lloc que no sigui fer el ridícul. Quan s’actua amb una mala fe tant extraordinària, el més possible és que s’acabi perdent.

Aquesta junta ja no té cap legitimitat ni cap autoritat per continuar governant el club. Durant quatre anys han fet bandera de l’acció de responsabilitat sobre els antics gestors del club. Ho han basat absolutament tot en això i ara, ja no en queda res. Com a la vida, no és pot viure des de la venjança. Aquesta només et pot portar a  l’amargor, a les contínues equivocacions i a fer el ridícul d’una manera estrepitosa.

El juny del 2010, l’expresident Rosell, al guanyar les eleccions per majoria absoluta, va rebre un equip que estava en el millor moment de la seva història a tots els nivells. En menys de tres ell i la seva junta directiva l’han convertit en un equip mediocre, que passa desapercebut i on res el fa desatacar. La seva hipocresia, egoisme i afany de venjança que el màxim perjudicat en tot aquest procés judicial sigui el club i la seva gent. No hi perd Sandro Rosell i tampoc Josep Maria Bartomeu.

L’expresident seguirà a l’anonimat, fent-nos creure a tots que aquí no passa res. Que dimitir d’un dia per l’altre és el més normal del món i que no té sentit esperar unes explicacions que no arribaran mai. Tampoc canviarà el paper del president actual que segueix remant com si tot fos de color de rosa. Com si no passés res. Com si el Barça fos una simple empresa i els socis uns accionistes que mentre entri la pilota, no li discutiran mai res.

Qui ho hagués dit, el 2012, quan va marxar el millor entrenador de la història que el Barça s’hauria convertit en això. Un equip petit i vulgar, que passa més temps als jutjats que preocupat per treballar de valent i que ho basa tot en els diners i en els negocis. Això sí, sempre pregonant uns valors que mai, mai, han tingut. Si s’estimessin una mica el Barça com han fet els que ara ja no hi són, tots viuríem una mica millor. No es pot  anar pel món donant lliçons a tothom quan, per no tenir, no tens ni credibilitat ni honestedat ni un mínim compromís amb qui t’ha donat una majoria absoluta per mantenir el Barça allà dalt. Al cim. Un cim que cada vegada és més llunyà i menys proper. Més platònic.

Encara segueix sent trist que els mateixos que es van carregar Joan Laporta amb la famosa moció de censura l’any 2008, ara tirin la cavalleria per sobre a la present junta directiva. Que fàcil és canviar-se de bàndol segons quins siguin els interessos, els victoriosos i els derrotats.

Per un dia, han guanyat els bons. Avui l’honor ha guanyat a la rancúnia.