Sempre m’ha costat entendre com pot ser que les persones passin tant ràpid de l’enamorament intens, fugaç i passional a la ira, l’ego, la frustració i amb ell, també l’odi. L’amor tendeix a idealitzar-ho tot, a creure que l’altre persona és l’univers sencer. Ho és absolutament tot i fora d’això sembla que no hi hagi raons ni cap explicació. Els sentiments són incoherents, com també ho són les persones.

En l’amor no hi ha mesures perquè no entén de raons. Però segurament tal com ens el pinten, no existeix. Els anuncis publicitaris, les revistes i la mateixa societat ens fa creure en l’estimació, en l’amor a primera vista i normalment, amb estimar no n’hi ha prou. A vegades, no és tan necessari estimar molt com sí que ho és estimar millor.

Tan ràpid com ens podem enamorar de la persona menys esperada, aquella amb qui ni tan sols tenim una certa afinitat i que està lluny del nostre entorn més proper, també podem arribar a odiar de la mateixa manera. Encara que en aquest cas, les conseqüències potser siguin pitjors perquè mai s’acaba de tancar el capítol totalment.

Quan l’amor i el desig ens sobrepassa, idealitzem l’altra persona fins al punt de veure-hi unes virtuts excessives que segurament només són producte de la nostra imaginació i del nostre subconscient. Quan això s’acaba, quan els problemes arriben i amb ells també el dolor, involuntari o no, li busquem tots els defectes que possiblement tampoc té. No d’una manera tant exagerada. La ira ens transforma i ens fa fer coses que són impròpies de nosaltres, de la nostra persona.

Potser és qüestió de buscar un entremig, de saber veure-hi més enllà i aprendre a perdonar. Però per aconseguir-ho només fa falta una cosa: temps. Només el temps ens farà veure que en realitat res és tant important com deixar que ens aturi i ens impedeixi viure. El temps, per sort o per desgràcia, també fa oblidar petits moments i a vegades és una sort que sigui així. Del contrari, si ho poguéssim recordar tot amb una exactitud mil·limetrada, ni podríem perdonar ni oblidar.

Vivim d’una manera ràpida, intensa i increïblement apassionada. Ens enamorem i ho vivim com si no existís demà, com si l’altra persona fos sagrada i imprescindible. De la mateixa manera, l’odiem, el volem veure plorar i li desitgem el mateix patiment que sentim nosaltres. No ens adonem que el temps ho acaba curant tot, fins i tot aquell dolor que ens travessa l’ànima, aquella punyalada a la boca de l’estómac i que en alguns casos ens marca per tota la vida.

Seria bo trobar una mesura entre tanta emoció i tant sentiment però és per aquest motiu que l’amor, la fe i la passió mouen el món. Perquè no s’hi pot trobar cap explicació. Perquè és l’única cosa que et pot fer sentir la persona més afortunada del planeta.

Viure també és envoltar-te de gent que et permeti caure, que no t’eviti una plantofada i que quan tot hagi passat, els busquis i els abracis mentre pronunciïs un gràcies. Un gràcies etern que segurament et quedarà per tota la vida.