No havia sigut mai voluntària de cap organització ni per cap fi concret. Mai m’hi havia decidit perquè no trobava res de prou magnitud que em fes entregar a una causa sense cap tipus d’interès. Només per ajudar. Com a la vida, hi ha petites eleccions que es trien sense pensar-s’ho gaire. Aquests són els grans moments que d’aquí un temps podrem explicar als que vindran. Als que ahir no hi van ser.

Fa unes setmanes vaig fer-me voluntària per col·laborar amb el procés participatiu que es va celebrar diumenge a Catalunya. Ho vaig fer de forma totalment impulsiva, conscient de que formaria part d’un dia històric però també en això em vaig quedar curta. Res va ser com jo pensava. No estava preparada per un dia tan sentit, tan emocionat, tan ple de vida. No va ser un dia qualsevol com tampoc ho serà tot el que tenim per davant.

Si la mateixa força i unió que vam demostrar la féssim servir per tot el que és realment important, també a les nostres vides privades, seríem molt més feliços i menys amargats. S’ha demostrat que cal que t’humiliïn moltes vegades per sortir-ne reforçat i donar exemple al que et falta el respecte dia sí i dia també, obviant que tothom és important. Fins i tot dos milions de persones que volen canviar-ho tot i volen sortir de la zona de confort. Vaig sentir que no només vam alçar la nostra paraula per decidir què volem ser de grans. També vam celebrar la vida, la dignitat i la lluita incansable. L’emoció de llevar-te ben d’hora, ben d’hora per ajudar als altres, per fer una festa totalment pacífica i per adonar-nos que la fe sí que mou muntanyes.

Una de les coses que més em va meravellar va ser la quantitat de gent gran que va anar a votar. També a la meva mesa. És indescriptible trobar-te amb una parella d’avis il·lusionats, amb els ulls brillants i el document d’identitat a la mà. S’aturaven un moment, et miraven a la cara, t’explicaven la seva vida i et deien que feia anys que estaven esperant aquest moment. I jo, bleda de mi, no era capaç d’articular paraula. Només mirar-los i fer un petit somriure.

Al viure moments així, vaig sentir que tot valia la pena. No vaig pensar en els independentistes i tampoc amb els que encara volen negociar amb l’Estat espanyol. Vaig pensar que molts ja ens sentim lliures i que encara no som conscients del poder que tenim. Vivim en un estat tan poc democràtic que parlar clar i català i expressar el nostre desig de llibertat fa que ens emocionem al sortir al carrer com hem fet els últims quatre anys i com farem el dia de demà. El que faci falta i on sigui. Viure això és una cosa que ja no ens podrà treure ningú.

No sé si dos milions de persones són molts, no sé si ens faran cas i tampoc sé si el meu vot servirà per alguna cosa. El que sí sé és que el capital humà que tenim és bestial.

Inevitablement, vaig tornar a pensar en tu. Vaig rebobinar uns anys, els mateixos que fa que vas marxar sense demanar permís i et vaig recordar tan present, tan bonica, tan carinyosa i tan imprescindible. Et vaig veure al menjador de casa fent un regal als teus néts, sempre incansable i desvivint-te pels altres. Ara sé que estaries molt orgullosa d’aquest petit país i m’agafaries la mà amb l’estelada penjada a l’esquena i confessant-me com n’estaves d’equivocada.

No t’imagines com et vam pensar ahir. I quanta falta que ens fas.