Quan surts del poble, de les quatre parets de casa i veus una mica de món, t’adones que allà fora, a la ciutat, tot és més dimensionat. Aquí ens ho discutim tot. Llençar-nos al buit, al que és desconegut, ens fa una mica de por. Creiem que abandonar les obligacions i començar a creure en el que sempre hem somiat només està a l’abast d’uns quants que, per suposat, no som nosaltres. Són ells, els de fora, que poden assolir-ho tot. Nosaltres, ens posem barreres com si no fóssim persones normal i corrents. Tenim més limitacions i, la majoria d’elles, ens les imposem nosaltres mateixos. Com un escut.

A poble, les veus corren de seguida. El safareig entre familiars, coneguts i veïns està a l’ordre del dia i no se n’escapa absolutament ningú. Qualsevol cosa, per petita que sigui, corre com la pólvora i l’acaba sabent tothom. Fins i tot aquella persona amb qui et creues pel carrer cada dia però a qui mai has dirigit la paraula, ho sap tot de tu. Per falta d’afinitat o per tenir-hi molt poques coses en comú. Fabrica la teva vida a partir dels rumors, siguin verídics o no. S’ha fet una idea de tu sense conèixer-te de res. Com aquell que mira una pel·lícula i s’imagina la vida dels actors, com si els pogués tocar amb els dits de la mà. Com si fossin accessibles.

Moltes persones que viuen en un entorn petit i on tothom es coneix, mai s’han atrevit a prendre grans decisions per por al que la gent pensi d’ells. Tot el que surt de la normalitat, l’estabilitat i la famosa zona de confort, els fa por. Els fa pensar que no hi haurà retorn i que pel camí hi perdran molt més del que poden guanyar. Encara que el que estigui en joc sigui el més gran dels seus anhels. Aquell que mai s’havien atrevit ni tan sols a somiar.

Per contra, alguns han decidit construir el seu camí a fora, fer el que realment volen fer i acceptar que no es pot caure bé a tothom. Que mai plou a gust de tothom i que per justícia així ha de ser. Del contrari, l’avorriment seria la nostra màxima. Ells, que s’han arriscat, marxen de la seva terra, compleixen els seus somnis però curiosament mai tornen al seu lloc d’origen. Difícilment, tornen a trepitjar les seves arrels si no és per estar-hi uns dies, de passada. Com qui se’n va de vacances a l’estiu. Aquest fet, per molts passa desapercebut però li hauríem de donar molta més importància. Buscar el perquè.

El més normal del món és que qui marxa pugui tornar en qualsevol moment sense tenir por o una certa recança al que els altres li puguin dir. No sentir-se discutit o discriminat per la seva presa de decisions. Eleccions que formen part d’un mateix i de ningú més. D’això, d’aquesta evidència, ni tan sols n’hauríem de demanar permís. Com a poble, i també com a societat, encara hem d’avançar molt i aprendre a acceptar que les persones que arrisquen són les realment valentes i les que són capaces d’enfrontar-se a qualsevol cosa.