Hi ha persones enraonadores, que parlen a dos cents per hora i pels descosits. Com si tinguessin pressa. Com si la vida se’ls escapés de les mans i no tinguessin temps per fer tot el que volen fer. Com si la vida fos una cursa. Hi ha persones que mesuren molt bé les seves paraules i que abans de parlar, pensen. Abans d’obrir la boca, observen la gestualitat de l’altra persona i es llancen a la piscina. O no. Hi ha persones que tot i parlar poc, no suporten els silencis.

La gent tendeix a pensar que hem d’evitar, com sigui, els silencis. Són els que només donen una categoria a aquests silencis: incòmodes. Són incòmodes per definició i com a tal, s’han d’evitar. Quan hi ha una gran dosi de silenci en una conversa de dues persones només pot ser per dues coses. O ja no hi ha aquella connexió, aquella química i aquell feeling del principi i no tenen absolutament res a dir-nos o estan tan compenetrats que no necessiten dir-se res per expressar els seus sentiments.

Tots hem viscut moments així o, almenys, els hauríem de viure. Sentir que connectes amb algú i que ho fas d’una manera tan extraordinària que qualsevol cosa que diguis et semblarà poc per demostrar el que penses o sents. Qualsevol detall, qualsevol mirada i qualsevol abraçada et semblarà poc perquè hi ha coses que només poden demostrar els silencis. Els silencis mirant-se als ulls. Els silencis somrient sense fer soroll. Els silencis d’anticipar-se als gestos que farà l’altre persona. Els silencis còmodes.

Per això, tots hauríem d’aprendre a deixar de jutjar els altres. A saber veure-hi més enllà de la seva aparença o del que nosaltres interpretem dels seus gestos. A vegades, ens fem una impressió del que veiem en els altres que és totalment equivocada. Per inseguretat, per por o per el que sigui, tots transmetem uns gestos que no es corresponen amb com som en realitat. Fins que arriba algú que no saps perquè però et fa oblidar tots els prejudicis que tenies abans.

Tot allò que criticaves en els altres i que sempre deies que mai dels mais faries, ara t’hi veus reflectit. Ara ets el seu mirall. Ara ja no importa res. Ara tota la motxilla que portes carregada d’experiències viscudes i de records dignes d’oblidar no té tanta importància. Tot és normal. Tot flueix. Tot té un sentit.