El Madrid ha perdut aquesta tarda contra el València i el Barça tenia una oportunitat d’or per començar el 2015 d’una forma immillorable. Però lluny de tot això, aquesta nit ha fet un partit com si res valgués la pena. Ni tan sols una derrota de l’equip rival fa que ells vulguin créixer i tinguin les ganes, la moralitat i la fe per tornar a ser el que un dia van ser. Un dia que no és tan llunyà.

El Barça és un desgavell total i un vaixell que va la deriva. Res del que passa al camp de futbol ni a la sala de premsa ni als despatxos és una simple i pura casualitat. Tot sumat acaba donant un resultat nefast com és l’imatge que ara dona el Barça al món. No fa gaire temps, el club era un exemple per tothom, també per els nens petits i ara és una completa vergonya on sembla que els que dirigeixen el club es pensin que juguen al pati de l’escola. Amb uns diners que no són seus i, per suposat, uns valors que mai s’han fet seus.

Tenim un president a qui ningú ha votat, sense cap tipus de legitimitat, amb una herència, cert, que no és difícil de governar però que ha esperat onze mesos a prendre decisions importants que ara ens semblen totalment insuficients. Ens van vendre que Luis Enrique tenia molt caràcter i que aconseguiria que els jugadors tornessin a córrer. No en dubto però un entrenador de futbol i més per aquest club no  és això. No és només això.

No pots pretendre arribar a Ítaca si no saps com vols arribar. Ni el què, ni el com, ni el quan i tampoc el perquè.  El club es va afanyar a fitxar l’entrenador asturià perquè sabia que l’afició necessitava una dosi d’il·lusió. Una onada d’aire fresc que tapés algunes coses que al final han acabat sortint per algun cantó. Abans de fitxar-lo, ningú li va preguntar com volia que jugués el seu equip i si no li van preguntar és perquè en cap moment els hi va importar.

Algú, d’allà dins, li hauria de fer veure a Luis Enrique que no es pot presentar a la roda de premsa com si el món sencer estigués en contra ell. Aquestes ganes de mossegar, sempre enfadat, esquerp i tractant als periodistes com si ells tinguessin la culpa dels seus mals. Doncs no, amic. Si les coses et surten bé, ets un geni, i sinó, la culpa no és del pobre periodista que només et vol fer una maleïda pregunta.

L’aficionat culer és aquell tan típic que s’enrabia de mala manera quan els defenses són un colader o quan els davanters no fan un gol ni de penal però abans d’atacar-los d’una forma tan gratuïta, també és just preguntar-nos perquè. Qui és la persona o el conjunt de tècnics que els hi ha d’explicar quin joc volen fer? Segurament, els jugadors també estan farts d’aquest desgavell on ningú sap quin paper juga i on entrenador i dirigents canvien d’opinió cada dia i sense cap mena de lògica i coherència. Actuant en funció d’uns interessos que no són propis del que ells, tan orgullosament anomenen, més que un club.

El Barça pot guanyar molts partits aquesta temporada. I ho farà. Perquè té jugadors extraordinaris que et poden resoldre un partit en tan sols un minut però aquesta no és la forma ni el fons. El Barça s’ha convertit en Messi. En Messi i res més. Buit, sense ànima i el que és pitjor, sense ni una mica d’il·lusió, d’aquella brillanto als ulls que fa que ens en tornem a enamorar. A primera vista. Un equip que només es basa en individualitats no pot guanyar i tampoc competir d’una forma continuada. Perquè un dia arribarà un equip amb cara i ulls i ens pintarà la cara i llavors tots ens estranyarem i direm que oh, com ha pogut passar. I així qui dia passa, any empeny. I tornaran els tòpics que han envoltat el Barça durant tota la seva història. Aquest any, sí. O no.

O potser el que cal per canviar aquesta situació és un desgavell dels forts. Que tot peti i que caiguin les caretes.