En menys de quaranta-vuit hores, al Barça han passat més coses que en una temporada sencera. El president del Barça ha fet fora Andoni Zubizarreta, Carles Puyol –en un gest que l’honora- ha decidit plegar veles al veure aquest espectacle vergonyós i Messi s’ha rebel·lat contra un club que li va a la contra i un entrenador que li està plantant un pols. Com si això fos un combat de box. Esperant qui guanya i qui perd.

El Barça està en un estat tan convuls i tan a la deriva que si durant una estona desconnectes de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, ja t’adones que l’entrenador asturià va voler expedientar a Messi per no presentar-se a l’entrenament d’ahir i plantar els onze mil nens que esperaven el seu autògraf. Sí, ho heu llegit bé. Luis Enrique, l’entrenador que fa quatre dies que acaba d’arribar i que –encara- no ha guanyat res, que no és ningú, va i li planta cara al millor jugador del planeta. Tot està permès i ja no hi ha cap tipus de norma ni d’una mica de decència.

L’ídol de Pep Guardiola sempre va ser Johan Cruyff i és així perquè és el que va viure i el que el va marcar. Luis Enrique sempre va viure sota Louis Van Gaal i aquest és el seu reflex. Quan aquesta junta directiva va contractar l’asturià, ja sabia de quina pasta estava fet. Irrespectuós amb els mitjans, tractant-los com si no entenguessin res i creient-se un ésser superior. Sempre enfadat i que la seva única filosofia és posar ordre a base de crits i imposicions que no tenen cap ordre ni sentit.

Aquest és el nou Van Gaal i aquest és el Barça. El Barça de sempre.  Un Barça on ja no hi ha excepcions i on les velles glòries i tristeses tornen a fer-se presents. Com si haguéssim passat del  2015 al 2003. Com si no haguéssim après res.

Leo Messi és una persona complicadíssima i difícil d’entendre. Com també ho és Cristiano Ronaldo. Tots els genis ho són i tots tenen alguna raresa que és precisament la que els fa únics. Extraordinaris. Sabent que l’astre argentí és així, potser cal posar-li totes les facilitats del món perquè se senti còmode i perquè no tingui la sensació que, entre tots, li estan fet al llit.

Ahir, onze mil nens, abans de la nit màgica de Reis, esperaven veure Leo Messi a l’entrenament obert a tot el públic i aconseguir un autògraf. I no, Leo no hi va anar. I sí, Leo es va equivocar i de valent. Tothom sap que una gastroenteritis no és motiu suficient com per anar a atendre uns nens que només volen veure el seu heroi. El seu ídol. Es va equivocar, i molt, però també ho van fer els que no s’han preocupat per saber perquè Messi està tan emprenyat. Algú ha anat a preguntar-li com està? Què vol? Quines queixes té? Algú s’ha preocupat per ell?

Leo Messi és ininteligible. Complex. Callat. Petit. I, a vegades, fins i tot esquerp. També és el jugador que ho ha donat tot per el Barça i que ha demostrat l’amor al club amb fets. Amb gols. Amb assistències. Amb petons i amb abraçades. És una llegenda del club i de l’esport en general i qui no ho vulgui entendre és que ja li va bé que cada dia facin un equip menys competitiu i on l’argentí és un ningú. Algú que camina, que va darrere la pilota i que sobretot, no és feliç. Perquè quan Messi no és feliç jugant, ja no hi ha Messi.

Un dia, l’argentí s’enfadarà, s’emprenyarà, agafarà les maletes i marxarà. Tip d’un equip buit, sense ànima, i on ningú té el que s’ha de tenir per agafar el toro per les banyes i reconduir això amb un mínim de lideratge, de coherència i d’amor al club. Quan faci això, quan vulgui plegar veles, encara n’hi hauran que li tiraran la cavalleria per sobre i el criticaran per voler marxar a les primeres de canvi. I aquí farem veure que no passa res i que el més normal del món és que el que diuen que és més un club deixi marxar a un jugador que s’ha deixat la pell i l’ànima per un equip que a l’hora de la veritat, li ha girat la cara.