El Barça, al vestidor i a la llotja, necessitava un partit així. Una tranquil·litat enyorada i un equip que ens fes tornar a creure que no tot està perdut encara que des de la llotja s’esforcin per fer-nos pensar que tot va de meravella. Que el soci està content i que la FIFA és el nostre enemic. Són els mateixos que ara ens volen fer creure que defensen a capa i espada el millor jugador del planeta? I ho sento però no, això no és el que heu estat demostrant, Bartomeu i companyia.

Després d’una setmana més que convulsa on alguns ens hem adonat de com de destructiu pot ser aquest club i el que els dirigeixen, entre tots necessitàvem una victòria i un joc molt millor que el que hem vist els últims partits contra un rival la mar de digne. Els nervis i la tensió són difícils d’aguantar en una entitat tan complicada com és la del FC Barcelona i on sembla que ningú té el lloc assegurat per molt que alguns voldrien lligar-se a la butaca del poder. També necessitàvem tornar a veure un joc fluid, el somriure de Messi i veure com s’ha reivindicat.

En el pols Luis Enrique-Messi, poca cosa hi ha a dir perquè en l’últim de partit de Copa del Rei contra l’Elx, el Camp Nou ja va dictar sentència. El soci, que és qui verdaderament mana per molt que a alguns els pesi, sap que no hi ha absolutament res més satisfactori que veure Leo Messi somriure. Perquè quan l’argentí somriu, tot va bé. Tot flueix i tot sembla tenir una altra cara. Tots sabem que per retornar al camí de la victòria, Messi ha de sentir que juga en un equip competitiu, on pot treure el millor de sí mateix i sentir-se lliure. I no, això no és ser un dictador ni un tirà.

Però lluny d’això que sembla tan obvi, hi ha molts factors que ens juguen en contra. La junta directiva, en el seu afany per destruir tot el que va construir Laporta i que costarà tants anys recuperar, també ha col·laborat a crear una mala imatge al soci de Messi. A fer-nos creure que és un dictador al vestuari, i que vol a mig staff tècnic, inclòs l’entrenador, fora. Pensant-ho bé, potser no és tant estrany que l’argentí estigui pensant, més d’hora que tard, en fer les maletes. La premsa catalana, que és igual o pitjor que la caverna mediàtica del Reial Madrid, tampoc ajuda a crear ponts per el diàleg i la construcció del que un dia va ser el millor equip de la història.

El més sorprenent de tot això és que els que s’han cregut (sí, els socis també) que Leo Messi ja no pot donar res més al Barça, que el seu cicle s’ha acabat i que és qui verdaderament mana al club, no tenen cap argument que ens faci pensar que el que vingui després, sigui almenys igual de satisfactori que el viscut amb ell.

Sí, ese señor, el que ha permès que guanyem 14 de 19 títols, el que ha col·leccionat Pilotes d’Or i ha posat el nom del club al cim més alt del món, no pot marxar. És un debat que ni tan sols s’hauria de fer perquè un jugador de la seva vàlua hauria de ser patrimoni del club. En qualsevol altre club, seria alçat a tot arreu i aquí, ja n’hi ha alguns que el discuteixen.

Algú amb cara i ulls és capaç de negar-li alguna cosa al que porta el 10 a la samarreta? Si la vida amb ell fos un desastre, ho entendria, però res més lluny de la realitat. Si els que manen realment volen salvar el club, cal que actuïn amb una mica de seny, de coherència i d’amor a l’entitat que ells mateixos ja saben com ho han de fer. Però potser ja és massa tard per demanar-los això, no?

No sembla que sigui tant difícil. El verdaderament difícil és fer-ho com ho han fet. Destruïnt tot el que ens va fer grans i no, amics, això no és estimar el Barça. Això és actuar amb aires de venjança, d’odi i d’amargor. La clau de la felicitat no és precisament aquesta.