Tots estem envoltats de gent i tots coneixem multitud de persones. Alguns tindran una incidència molt important en el nostre dia a dia, en el curs de la nostra vida; altres seran passatgers i alguns mai els arribarem a conèixer d’una manera gaire profunda. Passaran inadvertits. Un tren que ja no tornarà i que, si haguéssim de triar, mai voldríem aturar.

Aquestes persones les coneixem en la nostra rutina diària. A la feina, al barri, al bar on anem cada divendres amb els amics i també a la família, que per un cantó o altre, és ben extensa. Un amic et porta a conèixer-ne un altre i així, amb el temps s’acaba formant una cadena i el cercle d’amistats es van fent més i més ampli. Amb el pas dels anys, les nostres amistats canvien.

Algunes es fan imprescindibles, altres més llunyanes i fins i tot hi ha la probabilitat que en desaparegui alguna. En coneixem de noves i aquelles persones amb les que ho compartíem tot i amb les quals ens enteníem amb una sola mirada, ara s’han convertit en fredes i en més distants. Aquella persona per qui hauríem posat la mà al foc una i mil vegades, ja no hi és. Ens hem cremat. Però n’apareixen de noves i aquesta és la gràcia de viure. La sorpresa constant. Llei de vida, suposo. O això és el que ens han fet creure.

El meu poble, Sora, té 175 habitants. Sí, només 175 habitants. No és un barri ni una comunitat de veïns. Aquesta xifra, tant normal per algú que viu a pagès i que se sent molt més còmode en les distàncies curtes i tant al·lucinant per algú que viu a ciutat. Ells, que viuen immersos en aglomeracions diàries i que estan acostumats a un ritme molt diferent i més àgil, es troben aquestes persones en qualsevol racó i no hi presten cap importància. Són invisibles als seus ulls.

Enmig de la ciutat i de les cues de gent que ho envolten tot, hi ha blocs de pisos que, entre ells, ja agrupen aquesta petita xifra. No us sembla una gran metàfora per explicar com de diferent pot ser aquest país en tants pocs quilòmetres?

Aquestes són les diferències, en alguns casos abismals, que hi ha en menys de cent quilòmetres. En la gran ciutat i en el petit poble. A ells els hi sembla impossible no anar a comprar el pa o el diari tot caminant i a mi em sembla increïble haver de marxar mitja hora abans per anar a treballar. Aquesta és la cultura d’un país que molt pocs coneixen i que no hi donen gaire importància. Segurament, no n’hi donen per aquesta tendència que tenim a pensar que si ningú ho diu, no existeix.

Visc enmig d’un poble ple de camps, d’animals i de natura. Entre tot això, entre tanta quotidianitat i bellesa, també hi ha 175 ànimes de les quals en podria dir moltes coses però la única que seria certa és que me les sento molt properes. Me les sento tan meves de la mateixa manera que admiro, cada dia, al meu pare quan es lleva a unes hores intempestives per anar a munyir les vaques i fer un sacrifici que no tinc clar si la vida li sabrà recompensar.