Aquesta temporada no ha sigut normal. No han passat coses normals. El Barça, un club amb una tendència innata a patir i a veure-hi problemes quan, a vegades, no n’hi ha, acaba de guanyar la Lliga i està a noranta minuts d’emportar-se la Copa del Rei i la Lliga de Campions. No es parla prou de la gesta que ha fet aquest equip, aquests jugadors i el seu entrenador. Potser no se’n parla prou perquè ha sigut més fàcil del que semblava o perquè no fa gaires mesos es veia com una gesta impossible.

Luis Enrique no és Pep Guardiola ni falta que li fa. Va arribar com a entrenador del Barça sabent que, digués el que digués, li caurien crítiques de tot arreu –d’aquí i d’allà- i no s’ha equivocat. L’asturià ha après a viure amb la premsa, aquesta que li fa més nosa que servei, i a conviure amb un Leo Messi que com tot geni, té totes les rareses imaginables. Segurament, tot i guanyar el triplet, mai tindrà els agraïments que mereix perquè a Can Barça sempre es té la mania de comparar-ho tot. Tito Vilanova va estar sempre en comparació amb Guardiola i el mateix li passarà a Luis Enrique. Pep Guardiola va ser tan gran, tan immens, que tot el que faci l’asturià serà poca cosa per un club que estava acostumat a caviar.

A principis d’aquest any, res feia presagiar que aquest equip estaria en disposició de guanyar-ho tot i de fer-ho d’una manera admirable. L’entrenador i el millor jugador del planeta no s’entenien, la lluita d’egos es feia insuportable i fins i tot l’argentí es plantejava buscar un destí fora de Catalunya. El president Bartomeu, envoltat per una multa de la FIFA tan merescuda com exagerada i d’uns jutges que l’apunten per les acusacions en el fitxatge de Neymar, es va veure obligat a convocar eleccions per aquest estiu. Apostaria el que fos que, si fos ara, no ho faria. De fet, ja se’n deu prou penedir.

Però aquest és un club que funciona si la pilota entra. El soci és capaç de destrossar-ho tot si es perd un partit o si l’equip fa el ridícul però si, per contra, l’equip funciona i no fa res més que guanyar i enamorar partit a partit, és capaç de votar a una junta directiva que ha fet tots els mereixements perquè el soci la faci fora. Ha menystingut La Masia, no ha volgut explicar la veritat del cost del fitxatge de Neymar i ha tractat el Barça com si fos una pura empresa i com si els socis fossin uns simples aficionats. Tot i això, està en primera posició per tornar a guanyar les eleccions. Ai, si no fos per Messi…

L’equip ha sabut ressorgir amb un clima ple de verí, de problemes, de discussions i de contradiccions. A la vegada, el club ha sabut conviure amb el conflicte sabent separar molt bé la part institucional i l’esportiva. Luis Enrique ha sabut blindar el vestidor per tal de que no li afectés tot el que l’envoltava. City, PSG i Bayern no són rivals fàcils i l’equip els ha sabut superar amb una facilitat sorprenent i, a la vegada, admirable. Ho ha fet com si fos fàcil amb el millor Messi, el de sempre, amb un Neymar que ha fet més de trenta-cinc gols i un Luis Suárez que recorda al jugador del passat Mundial.

Mentrestant, a Madrid, segueixen igual. Res canvia per el clan de Florentino Pérez. En la seva segona fornada com a president, va arribar per aturar el cicló del Barça i ha acabat superat per doble vegada. El Barça ha ressorgit després d’assimilar el dol per la fugida de Pep Guardiola i el Reial Madrid segueix igual. Invertint milions i milions en fitxatges mediàtics i menyspreant una cantera que els hi torna la moneda com ha fet Álvaro Morata. Mentre Ancelotti rep unes culpes que possiblement no es mereix, ningú es pregunta que potser la verdadera lacra del madridisme és el seu president. Una persona que té el poder a les seves mans, que dicta les alineacions i disposa tot al seu gust sense que ningú li discuteixi.

El Barça va fent el seu camí. Amb la boca petita, com a bon català que ja sabem que prové d’un país petit, i sense queixar-se gaire ni fer excentricitats, torna a ser allà dalt.  Ells potser sí que tenen el poder i tenen moltes més armes que nosaltres però mai tindran el que tenim nosaltres. Mai tindran un jugador que amb només vint-i-set anys ja és etern.