Ahir es va jugar la final de la Copa del Rei i, com era d’esperar, els aficionats van xiular l’himne com si els hi anés la vida. Les càmeres de la televisió, en aquell moment, apuntaven a la llotja on hi havia José Ignacio Wert, Ministre d’Educació, Cultura i Esport; Artur Mas, president de la Generalitat i el Rei d’Espanya, Felip VI. Tots estaven seriosos, afectats per el ridícul al que estaven exposats ja que el seu patriotisme nacional estava quedant molt afectat menys Mas.

El president de la Generalitat no estava seriós i segons com, semblava que fins i tot els seus llavis dibuixaven un mig somriure amb sorna. Amb ironia. No sé si realment va ser així i tampoc sé si ho va fer expressament, ja que aquest posat li he vist en altres ocasions. Però i si així fos, i si somrigués, què?

Ja sé que aquests esdeveniments tenen un protocol que no es pot evitar ni substituir per res més però no podem pretendre que sigui un home –i un polític- perfecte. Ho volem tot. Volem que estigui sempre impecable, que no falli mai i encara que no ho fes, li seguirien tirant dards com si l’enemic fos ell. Deixem-lo que es deixi anar, que l’Artur persona no sigui sobrepassat per l’Artur polític.

És igual el que digui, el que faci i el que senti. Ara ell està a l’altre cantó, és el rival i se l’ha d’atiar tant si es vol com si no. Em semblaria un fet normal si aquestes crítiques només vinguessin del govern espanyol, que és evident que no el suporten i que, ingenus ells, encara pensen que el procés és Artur Mas i que si el vencen, tot s’haurà acabat.

Ells, els espanyols, el volen fora perquè el temen, no saben amb quina sorpresa els sortirà, els deixa sense saber què dir i els altres, els d’aquí, no el suporten per dogmatisme. No suporten que sigui ell i no un altre el que ens representi. Tothom el vol fora però Artur Mas té més recursos dels que sembla, molts més. Si no fos així, no hauria trobat tantes fórmules d’entesa amb l’oposició, que tot sigui dit, algun d’ells tenen més pressa a ocupar la seva cadira que a proclamar la independència. Tenim un país dogmàtic i és una pena, amb el potencial que podem arribar a tenir si ens hi proposem.

Es pot dubtar del compromís del seu partit amb el país i amb la independència, es pot jutjar la suposada corrupció que envolta Convergència i Unió però no es pot dubtar del seu compromís amb el procés i amb el país. Els mateixos que saben que no fallarà, són els que diumenge passat, després de saber els resultats de les eleccions municipals, ja s’omplien la boca dient que ell, Mas, volia aturar el referèndum del 27 de setembre. No, no els hi posarà tan fàcil.