Fa uns quants dies, sopant amb uns amics –la majoria d’ells, sense feina-, un d’ells m’explicava que l’havien trucat per una entrevista de feina. Estava nerviós, no sabia ni com enfrontar-ho, però contràriament al que ell deia, se’l veia relaxat. No semblava gens preocupat i transmetia una tranquil·litat que és difícil de trobar sobretot per els que som nerviosos i hiperactius. Per els que no sabem estar-nos sense fer res i anem sempre corrent d’un cantó a l’altre.

Aquesta setmana em va trucar per explicar-me que l’entrevista de feina li havia anat tan bé que ell havia sigut l’escollit per aquell lloc de treball. Es podria dir que em vaig quedar més paralitzada que ell, que ja és dir. No el podia veure, ni abraçar-lo, ni prendre una cervesa amb ell però el seu to de veu ho deia tot. Estava tan content que ni podia parlar per telèfon.

Uns minuts més tard, em vaig posar a pensar quina era l’última vegada que algú m’havia trucat per donar-me una bona notícia o per contagiar-me de la seva felicitat sigui laboral, personal o familiar. Em vaig indignar –sí, m’indigno fàcilment- al comprovar que havia de recular molt en els meus records i em vaig adonar que estava excessivament contenta per una cosa que hauria de ser normal. És increïblement trist que, vivint en un món on tenim molt més del que necessitem, haguem de donar gràcies vés a saber a qui per trobar feina. Actualment, sembla que no ens podem queixar per res si tenim feina, perquè és clar, això ho és tot. Tenir feina hauria de ser una necessitat mínima i no un miracle que es concedeix a alguns sí i a altres no.

Tot això em va fer pensar en el pessimisme que ens envolta i que, vulguem o no, ens contagia d’una manera tan excessiva que ens provoca un gust amarg i indigne de la nostra societat. Mentre parlava amb uns coneguts del meu amic, de la feina, i de les complicacions a l’hora de trobar-ne, em deien que aquest meu amic, no estigués tan content perquè segur que no superaria el període de prova. Que l’empresari se n’aprofitaria i el faria passar per la porta a la mínima que cometés un error humà.

Em vaig haver de fregar els ulls per entendre-ho bé. Abans de conèixer com és ell i la seva vàlua, abans de donar-li l’oportunitat, ja es pensaven que amb ell utilitzarien la incompetència empresarial. Aquest és el món en el que vivim? Un on ens importa molt poc el nostre orgull i la nostra dignitat? I perdoneu-me, però això és molt més que ser pessimista. És viure en una voràgine perillosa i tòxica i també és voler que als altres les coses els hi vagin malament.

El català, que és tan caòtic com el país, passa del blanc al negre amb una facilitat desmesurada i tendeix a tenir memòria selectiva. No recorda els moments brillants, els positius, els que ens fan créixer però en canvi sempre és a punt per disparar. Per tirar la merda als altres i per fer-los sentir uns inútils, uns pobres desgraciats. El català sempre tendeix a pensar que el que fem aquí, els de casa, és incorrecte i no serveix de res. Qui és el que ens ha fet creure que tot el que ve de fora, el que és estranger, és molt millor? Perquè alguns estem sotmesos a més pressió que els altres?