Tinc amics que a més de ser meravellosos companys de viatge, em fan pensar i m’inspiren per escriure aquestes línies. La ironia sempre comporta molta veritat i precisament fem servir les metàfores per amagar-nos de la realitat i utilitzem paraules buides i supèrflues per dissimular i per fer veure que, en realitat, expliquem coses nostres. Vivències. Desenganys. Traïcions. Amors perduts. I amics oblidats.

Diuen que la qualitat que més admirem en els altres és la sinceritat i pot ser que aquesta sigui la gran equivocació de la humanitat.Quan algú us digui que una de les virtuts és que és totalment sincer, no us el creieu. És mentida i ho és perquè ningú és sincer al cent per cent, en la totalitat de les seves possibilitats. Cap de nosaltres diu sempre la veritat i no ho fem perquè la veritat certa i complerta no ens portarà a on volem anar. A vegades, s’ha de caminar fent jeroglífics, buscant dreceres i llegint entre línies per arribar a l’horitzó i aconseguir el que sempre hem desitjat però mai ens hem atrevit a confessar.

Confonem sinceritat amb honestedat. Ser honest és actuar en conseqüència amb les nostres pròpies decisions i evitar les contradiccions. I no, això no implica que a tota hora haguem de dir la veritat perquè, en alguns casos, la veritat no ens fa més propers ni millors persones sinó que ens allunya encara més. Si en les relacions amb els pares, els germans, els veïns o els companys de feina fóssim sincers els tres-cents seixanta cinc dies de l’any, ens en cansaríem. La vida no seria irònica i no tindria aquesta xispa que tots busquem quan ens relacionem amb algú, amb qui sigui.

Tots estimem i volem ser estimats. És precisament la innocència i la desconeixença el que ens fa tenir ganes de descobrir el món. De conèixer gent, de contagiar-nos de la seva energia i de viure intensament. No conèixer algú al cent per cent és de les millors coses que ens pot passar. Possiblement, és l’única manera de no caure en l’avorriment.

Una cosa és ser sincers amb els altres i l’altre ser-ho amb un mateix. Els que som comunicadors de mena i no sabem callar-nos res, ens penedim al cap d’uns segons de parlar tant, de no deixar res a la sorpresa perquè sovint, molt sovint, callar és un mèrit inqüestionable que, a la llarga, és recomanadíssim. A vegades, callar, és seguir endavant. Creixent, aprenent i vencent.  La vida és curiositat, és atreviment i és passió. Si no hi ha alguna d’aquestes tres coses o totes a la vegada, no és vida.