Vivim en un país en el qual celebrar els èxits aliens, alegrar-se quan a algú les coses li van bé i saber perdre, està mal vist. No sabem acceptar les victòries –les pròpies i les alienes- i dir-ho gaire alt, celebrar-ho, sembla que estigui prohibit. Tenim la sensació que si ho expliquem a tothom, als que ens adoren i als que ens odien, algun malefici ho destruirà tot. I que no, que això no es pot fer, que està mal vist. L’ADN català.

Per això, quan ens trobem amb algú que sap perdre, que accepta la derrota i l’assumeix amb total naturalitat, ens el mirem amb els ulls com taronges. Com si fos un estrany i no com si fos un fet humà, normal i la mar d’honorable. D’ell no en parlarem perquè no dóna morbo i tampoc omple cap titular ni ven diaris però, en canvi, al que es creu molt més del que realment és i es veu al mirall com algú extraordinari quan, en realitat, és tan insignificant com tots nosaltres, a aquest ens l’escoltem d’una forma exagerada i sense adonar-nos-en, li acabem fent cas. El seu discurs se’ns posa a dins tot i que estigui buit de contingut i de coherència.

Sovint, ens fem tan petits que ens agrada ressaltar-nos a nosaltres mateixos els propis defectes. Ho fem en major mesura i exageració que quan parlem de les nostres virtuts. Tenim la sensació que si lluïm tot allò que fem bé i en el que som excel·lents, transmetrem una imatge de prepotència, innecessària, i de mirar als altres per sobre de l’esquena. És l’ego mal entès i el que provoca moltes interpretacions errònies.

Sóc la primera a tenir urticària a les persones que van de sàvies, que pretenen donar-nos lliçons de moralitat quan abans s’haurien de mirar al mirall i que fan de la prepotència, la seva senya d’identitat. Però tampoc és bo passar d’un extrem a l’altre. No es pot confondre confiança amb ego. Són llegendes falses, històries que ens han explicat i que ens hem cregut sense aclucar els ulls. Ni tan sols hem buscat els perquès ni tampoc hem volgut entendre com som els humans, que en realitat, n’és la base. Entendre per aprendre i aprendre per entendre.

Hi ha persones que quan els exalcen les seves qualitats i els fan sentir millors persones, es fan petits i petits. Diminuts. Amaguen el cap sota l’ala i no saben on posar-se. L’elogi els agafa desprevinguts i tenen la sensació que parlen d’algú altre. Això és el que provoca el perfeccionisme i l’exigència pròpia. Creure que has d’excel·lir en tot sense adonar-nos que ens hem de deixar anar una mica perquè els judicis propis no ens faran millorar, tot el contrari.

Però quan trobem algú que es coneix a sí mateix a la perfecció, que sap el que pot donar i se’n sent orgullós, el titllem de prepotent, d’egoista i de tenir un ego superior al que entenem com a normal. Però no, ens equivoquem. Creure en un mateix i en les seves possibilitats nos ‘assembla en res a l’egolatria. Això sí, quan aconsegueix els seus somnis, no estem al seu costat celebrant els èxits. L’enveja que li tenim provoca que l’apuntem amb el dit, com si alegrar-nos dels èxits aliens estigués prohibit.

És preferible rodejar-se d’algú que sap el que vol i com aconseguir-ho, que no els que tenen por de fer el ridícul, i per pànic escènic, no gosen fer el que realment desitgen. Pensen abans de sentir.