Sempre m’havien dit que els que són grans comunicadors són oberts, extravertits i no coneixen ni la vergonya ni la timidesa. Amb el temps he descobert que aquesta és una llegenda falsa. Jo sempre he sigut extremadament tímida –amb el temps, això va disminuint, menys mal- i m’ha costat molt fer-me escoltar. Però això no vol dir que no m’agradi parlar, debatre i sobretot, discrepar. Aquesta és la gràcia de la vida i de les persones que ens anem trobant pel camí. La felicitat està en la diferència i, sí, també en la ignorància.

Una de les claus que explica perquè ens agraden i atrauen les persones que són diferents i oposades a nosaltres és que hi podem debatre, discutir i que, sense adonar-nos-en, ens complementen. Això també és comunicar. Obrir conversa, xerrar sobre qualsevol fotesa i portar la contrària per acabar aprenent. Twitter és una magnífica eina per debatre sobre qualsevol tema. I és que, aquesta xarxa ens permet parlar de coses íntimes i sensibles que en el dia a dia, prenent una cervesa després de dinar, ens costen molt. Se’ns fa difícil parlar dels nostres sentiments perquè fer-ho ens remou coses a dins. El fet de que escrivint confessem coses que mai diríem en el directe, en el cara a cara, ens hauria de fer rumiar molt i qüestionar-nos certes coses.

Per això, molts viuen seguint la corrent, fent veure que no pateixen com tots, com qualsevol de nosaltres. Als que en volem parlar i ens hi sentim còmodes, ens acusen de ser massa tous. Deu ser perquè donen significats massa individualitzats a les paraules. Res és permanent ni estable ni etern. Potser l’acusació ve perquè removem fils, històries i records. Tot allò que ells volien oblidar, de cop, és davant dels seus ulls. Per això, fa uns dies vaig fer una pregunta a Twitter amb l’objectiu de fer-ne un bon debat. La pregunta era: ‘Deixaries a l’amor de la teva vida perquè fos feliç amb l’amor de la seva vida?’

Aquesta pregunta fa pensar i ho fa de tal manera que és molt més que un debat superflu. El desig, l’abandonament i la certesa de si realment estimem. Perquè no hi ha millor mostra d’amor que deixar marxar allò que més estimem. Estimar és saber i assumir que la seva felicitat va per sobre de la teva. Si pensem en el nostre ego, en el nostre propi bé i defugim el nostre compromís i responsabilitat amb els altres, podem pensar que no. Perquè hauríem de deixar marxar allò que més estimem perquè una tercera persona en surti beneficiada? Realment, què és prioritari? La felicitat dels altres o la pròpia?

Però amb la mà al cor, la majoria de nosaltres el deixaria anar. Li obriria les mans i el deixaria volar. Perquè estimar també és aprendre que no som amos de res ni de ningú i que no hi ha millor mostra d’amor que deixar que ell o ella busqui la seva felicitat, si no és al nostre costat. Deixar-lo marxar és admetre que tu no ets l’amor de la seva vida. L’amor mai pot ser egoista, dominant i superficial. No pot estar ple de mitges veritats. Precisament perquè és de les poques coses verdaderes i màgiques que tenim, hem d’assumir que, en realitat, no som res. Som éssers inestables, canviants i que estimem per sobre de qualsevol cosa.

Sí, estimar també és deixar volar. Deixar marxar. I no mirar enrere.