El juny del 2010, Sandro Rosell i la seva junta directiva es van trobar el club en una situació immillorable.  Un equip que ho havia guanyat absolutament tot i ho havia fet meravellant al món sencer, creient en la filosofia de club i en el model de La Masia. Un model admirat a tot arreu i on era fàcil que els nois del filial s’entrenessin amb el primer equip per tal de poder debutar al Camp Nou. El club també gaudia d’una pau institucional inèdita. Era tal la tranquil·litat que es respirava que, en un club tan autodestructiu com és el Barça, feia pensar que no podia ser etern.

El 27 d’abril del 2012, Pep Guardiola va oferir una roda de premsa per explicar que deixava el Barça. Aquell dia, amb ell, van marxar moltes coses. El Barça va perdre molt més que un entrenador. Va perdre algú que estimava el Barça i que el representava d’una forma excel·lent allà on fos. Vam perdre aquelles rodes de premsa extraordinàries que es mirava fil per randa fins i tot la meva mare, que en sap tant de futbol com jo de bàdminton.

Avui, quan estem en plena campanya electoral a la presidència del Barça, és difícil reconèixer aquest club. Laporta ha tornat, sí, però sap que s’hi juga molt. Sap que difícilment podrà repetir el que va fer en la seva etapa com a president des del juny del 2003 fins al juny del 2010 i que res tornarà a ser com allò. Serà una altra cosa.

Sandro Rosell va marxar sense donar explicacions –alguns encara les esperem, que ingenus que som- i Bartomeu ha continuat el seu llegat fins a girar com un mitjó el que havia sigut el Barça. Actualment, l’equip de futbol és admirat a tot arreu després de fer una temporada brillant, la segona millor de la història, però institucionalment el club ja fa molt temps que ha deixat de ser un exemple. L’eslògan, el més que un club, ja només serveix per penjar-se medalles d’aquells que han fet, el que sigui, per destruir tot el que van heretar. Immersos en el cas Neymar, que sembla el mai acabar, vetant les entrades als nens al Camp Nou, comportant-se d’una manera inhumana amb Eric Abidal i moltes coses més que no cal ni recordar, perquè ens agafaríem dels cabells.

Bartomeu és aquell que no vol que es parli de cromos durant la campanya però que, a la vegada, anuncia Gerard López com a entrenador del B. Mentre els precandidats estan en campanya electoral, és una junta gestora la que controla i governa el club. Una comissió gestora que ve encomanda per Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i companyia. És fàcil saber-ho quan actuen com si no hi haguessin eleccions aquest estiu. Una junta gestora ha de governar el club mentre no hi ha president però és totalment inacceptable, indecent i ple d’interessos que es dediqui a vendre jugadors, com Gerard Deulofeu,  o a fitxar Gerard López per entrenar al Barça B.

En un món normal, Bartomeu no repetiria com a president del Barça i Laporta, o el qui sigui, tindria el suport suficient per començar de nou i per apartar velles epidèmies blaugranes que ja teníem oblidades. El passat sempre torna. Però no, tornaran a guanyar i ho faran –només- perquè la pilota entra. Perquè el primer equip funciona a ple rendiment i mentre sigui així, això no ho pararà ningú. El Barça s’està florentinitzant. Sense control i sense demanar permís per res.

Els precandidats cada dia ens parlen del projecte que tenen per el club i dels seus fitxatges. I jo, què voleu que us digui, encara espero que m’expliquin perquè hem perdut l’excel·lent model de La Masia i perquè és quasi impossible que la propera temporada, tinguin un lloc més o menys fix al primer equip, jugadors com Sergi Roberto o Rafinha.

Més cantera i menys cartera. Perquè sinó, arribarà un dia, en què ja no ens en recordarem que un dia, algú va apostar per Pedro i Sergio Busquets. Se la va jugar i li va sortir bé. Un dia no recordarem que La Masia existeix i que si es cuida, pot ser el títol més important que pot tenir el Barça.