La meva generació, la dels anys noranta, no ha tingut ni té les coses gens fàcils. Degut a les males èpoques que van haver de passar els nostres pares i avis, vam pensar que lo nostre era una altra història i que ja havíem avançat molt com a societat com per patir tant com van fer ells. Mirant la televisió, llegint el diari i adonant-nos de la deshumanització que ens envolta, potser no hem canviat tant. I en algun cas, a pitjor. Cosa que no quadra gens amb aquesta aura de societat moderna i avançada que ens envolta.

Nosaltres, els que vam néixer amb els Jocs Olímpics de Barcelona, ens hem trobat amb unes dificultats que no per ser normals i gens excepcionals, les hem d’obviar. A l’hora de sortir al mercat laboral i enfocar el nostre futur, ens hem trobat amb una crisi galopant i un sistema educatiu a la deriva. Un sistema educatiu que en el seu moment ens va exigir poca cosa però que, potser, ho hem acabat pagant. Tot això, sumat als dubtes i dificultats propis de la nostra edat i que hem d’enfrontar tots quan hem de tancar una etapa i obrir-ne una altra. Per això, tot se’ns ha allargat una mica més del normal.

Les facilitats per trobar una feina estable no són les mateixes que fa uns anys com tampoc ho és la poca paciència a l’hora de relacionar-nos amb la gent i aquesta mania que tenim de viure en la immediatesa. De voler-ho tot per ahir. De guanyar sense baixar de l’autobús i de trobar-nos-ho tot regalat. La poca estabilitat de la que gaudim ha provocat que el pas que tard o d’hora hem de fer tots de marxar de casa, de independitzar-nos, també s’allargui.

Veient-ho tot amb una mica de distància i reconeixent que alguns hem tingut molta sort perquè hem aconseguit passar de puntetes per aquesta crisi econòmica, social i de valors, me n’adono de la facilitat amb la que tendim a abandonar els nostres projectes, siguin personals o professionals. Som tan ambiciosos –positivament- i ens apassionen tant els reptes, que ens en cansem massa ràpid. Vivim en la immediatesa. Actuem com nens petits que volen una joguina ara mateix i no d’aquí cinc minuts. Ho volem tot per ahir i quan ja ho hem aconseguit, ho avorrim.

Tots, i jo m’hi incloc, tenim tendència a passar pàgina d’una forma massa ràpida. No tenim paciència i admirem la que tenen els nostres pares. Els admirem tot i que pertanyem a una altra generació i ben orgullosos que n’estem. Però no tot el que hem perdut entre la seva generació i la nostra, és positiu. A vegades, adoro aquesta paciència per conservar el que estimen perquè, siguem sincers, nosaltres no la tenim. Ens en cansem més ràpid del que tocaria i no tinc clar si aquesta societat tan moderna ens fa més bé que mal. No tot el que és tradicional i antic és dolent, ans el contrari.

Marxar de casa sempre és una experiència dura i colpidora. Us explicaran que és molt bonic. Que no hauràs de donar explicacions a ningú. Que ningú et cridarà si deixes més de tres dies seguits el jersei sobre el sofà. Que si no tens la cuina neta cada dia, no passa res. Però darrere d’això hi ha una altra realitat que és la que realment et fa aprendre. De cop, aprens a espavilar-te sol. A no dependre de ningú i a madurar a passes gegants.

Quan fa nou mesos, vaig marxar de casa, em vaig dir a mi mateixa que m’empadronaria al meu nou poble i abandonaria d’una forma definitiva, el que sempre serà la meva arrel, Sora. Ara, quasi un any més tard, no ho he fet i us explicaré perquè no ho vull fer. Em sap greu fer-ho. Un gest tan senzill com empadronar-me a un nou poble i a una nova manera de fer les coses em costa molt perquè no vull perdre aquest vincle. No vull deixar d’anar a l’únic carrer que tenim al poble. No vull deixar de fer vint quilòmetres per anar a votar i no vull deixar de sentir que pertanyo a alguna cosa que em sento meva. A un lloc amb qui tinc un vincle que vull conservar. És una manera com una altra de marxar de casa però no oblidar d’on véns perquè mai saps si hi hauràs de tornar.