Un dels tòpics més típics i que es pronuncia molt sovint és que ens adonem de qui són els nostres verdaders amics i a qui li importem de veritat quan passem per moments durs i complicats i quan necessitem que ens escoltin, ens recolzin i ens cuidin d’una manera especial. Poques vegades un tòpic ha tingut tanta raó.

Normalment, les persones imprescindibles es troben quan els problemes se’ns amunteguen a sobre i quan volem estar permanentment envoltats de gent perquè tenim pànic a estar sols i enfrontar el problema. Cosa que tard o d’hora haurem de fer. Aquestes persones han estat a la nostra vida sempre o quasi sempre però mai ens hem assabentat de la seva importància fins que els hem necessitat realment. És més, mai els hi hem agraït prou com d’importants són per nosaltres.

Com que som una espècie més egoista del que volem reconèixer, suposem que l’altra persona ja sap que és imprescindible per nosaltres i no, no és així. Ens hem de reivindicar a nosaltres mateixos i als altres, a aquelles persones que mouen cel, mar i terra perquè ens sentim millor i siguem importants per algú.

La voràgine i el nivell d’estrès en el que vivim cada dia fa que no tinguem temps per aturar-nos un moment i valorar la gent imprescindible que tenim al nostre voltant. Aquella que et truca quan més ho necessites, que t’eixuga les llàgrimes o que simplement et ve a veure a casa per fer-te riure i recordar-te que la vida és per viure-la, sentir-la i compartir-la. Sinó, no té cap sentit.

Avui vull reivindicar les persones imprescindibles que no valorem prou. Aquelles a qui fem patir d’una manera innecessària i que no els valorem com ells es mereixen perquè pensem que mai marxaran del nostre costat. Com en totes les coses, allò que no es cuida, s’acaba perdent.

Volem tenir una bona feina. Volem guanyar molts diners. Volem comprar-nos un bon cotxe. Volem passar els caps de setmana amb la nostra parella i/o els nostres amics. Vivim en la immediatesa. Ho volem tot, com els nens petits i no volem renunciar a res. No serà que tanta superficialitat i aquesta mania de viure d’una forma tan ràpida ens està cremant, amargant i fa que ni tan sols siguem capaços de valorar aquelles persones que cada dia ens converteixen en millors?

La vida és molt millor quan ens envoltem de gent imprescindible però sobretot, els problemes es fan més petits si tenim a gent al nostre voltant que és capaç de relaxar-nos, d’imposar la calma i de fer-nos veure que ningú té la raó absoluta. Brindo per vosaltres. Per haver-me adonat que els problemes tenen la seva part positiva i és que ens ajuden a estimar-nos encara més. El patiment ens fa més fort i, sovint, enforteix les relacions personals i familiars. És capaç de convertir-les en indestructibles.