Abans de veure l’última obra de teatre protagonitzada per Julio Manrique, Don Joan, ja em van avisar que era l’adaptació d’un clàssic i que no és fàcil fer una obra amb un estil i mirada pròpia quan es fa una adaptació d’una obra tan i tan coneguda. Allunyant-se de tot això, Don Joan és una obra que barreja molts registres, que sorprèn al públic en més d’una ocasió i que, al acabar, només pots fer una cosa: aplaudir.

La ironia, el sentit de l’humor, les relacions humanes i el terror psicològic es barregen en aquesta obra on podem trobar a un Julio Manrique que només amb la seva presència omple l’escenari. Don Joan era un cràpula i amb la seva planta, la facilitat de paraula i la bellesa tenia el do d’aconseguir que tothom fes el que ell volia i Manrique l’interpreta d’una manera fabulosa. Es fa difícil pensar en algun altre actor que pogués estar al seu nivell en una obra així.

No és fàcil barrejar el sentit de l’humor i la ironia amb les lliçons que dóna l’obra sobre la vida, les decisions i els nostres valors.

Julio Manrique ha protagonitzat desenes d’obres de teatre des de que va començar en el món de la interpretació però sempre serà recordat per aquell Antonio de Temps de Silenci. L’Antonio era un fill d’emigrants andalusos dels anys 50 que s’endinsava a la lluita clandestina contra el franquisme. Alguns vam créixer amb aquella sèrie i vam aprendre’n moltes coses. Va ser una sèrie tan mítica per els de la meva generació que ara penso que ja no es fan sèries com aquelles. Julio Manrique sempre serà, per alguns, aquell Antonio. Aquell noi jove, guapo i amb ganes de menjar-se el món.

Tornant a Don Joan, l’actor català borda el paper però és cap als minuts finals quan aconsegueix una sintonia perfecte amb el públic i hi ha un silenci tan net i clar que només se sent la seva poderosa veu. Volent destruir al fantasma, només es mata a si mateix. En el seu discurs, Don Joan explica que les persones cràpules, les que actuen per interessos, difícilment acaben rebent el que mereixen i que sovint acaben sent perdonats per els seus incondicionals. En canvi, de les bones persones, les honestes i les que renuncien a moltes coses perquè no estan incloses en la seva escala de valors, aquestes acaben sent més oblidades i fracassades.

Aquest és el valor important d’aquesta obra. Que tot això és traslladable a la vida real i en sentir aquestes paraules, no vaig poder evitar pensar que això és exactament el que passa en aquest món injust, deshumanitzat i ple de deixadeses morals.

No, no és només una obra de teatre.