Un dels grans tòpics que a tots ens han dit alguna vegada és que només es pot madurar a través del dolor. Que les experiències dures i colpidores són les que ens fan forts i de les que podem aprendre. És trist que haguem de passar per moments durs per adonar-nos-en però sense això seríem éssers buits, sense vida i sense reptes.

Cada vegada que tinc un propòsit com escriure o fer exercici, intento evitar tot allò que em distreu. És molt freqüent que no acabem aconseguint els nostres propòsits perquè perdem el temps en altres coses (inútils) com, per exemple, mirar la nostra sèrie preferida o consultar les xarxes socials. Quan mirem el rellotge, han passat dues hores i ja ens fa mandra fer allò que ens havíem proposat. Però sabeu què? Això només és una excusa per no fer el que realment volem fer.

Fa uns dies, vaig decidir tancar-me a una biblioteca perquè necessitava concentrar-me i que res em pogués distreure. No va servir de res. No ho vaig aconseguir però, a canvi, vaig tenir una tarda productiva i d’aquelles que t’impressionen, de les que aprens una lliçó de vida i que fa que canviïs la manera de veure la vida. D’admirar la fortalesa dels altres, d’aquells que estan malalts i que suporten unes càrregues per les que molts de nosaltres no seríem capaços de sobreviure. De seguir tirar endavant, malgrat tot.

Estava la mar de tranquil·la fins que em vaig adonar que l’home que estava al meu darrere, no es trobava bé. Tenia problemes per respirar i es marejava. No es podia ni aguantar dret. Em vaig espantar, no m’havia passat mai una cosa així i vaig veure que cap dels que estàvem allà, sabia què fer. No enteníem les seves paraules, no estava conscient, però sí que murmurava un conjunt de lletres: tenia un atac epilèptic.

No sabia què fer ni com ajudar-lo. Perquè ningú m’havia explicat mai què aquesta malaltia era tan greu? Em vaig adonar que no sabia res d’aquesta malaltia, i que tot i ser molt coneguda, la ignorava completament. Al cap de mitja hora, quan tot just es començava a recuperar, ens va explicar que ja li havia passat altres vegades, que havia estat molt més greu, i que res podia aturar aquests atacs. Que sempre li arribaven d’una forma desprevinguda. Sense avisar.

Li havia passat més vegades? Havia estat més greu? Què podia ser més greu que allò? I, com una revelació, vaig veure ben clar que hi ha experiències que et marquen per sempre més i que jo, o qualsevol altre, ens passem la vida discutint per tonteries sense aprofitar realment el que és important. La vida. La parella. La família. I ell, que estava malalt, només es preocupava per nosaltres i per la feina que ens estava donant. Era jo la que tenia l’atac d’histèria i no ell.

Tots portem càrregues a sobre. Algunes ens vénen de fora, són externes, i les hem de portar a sobre perquè és el que ens ha tocat viure. D’altres, la majoria d’elles, les carreguem per por a la soledat o perquè, en realitat, odiem els conflictes. Preferim callar i no dir el que pensem i sentim perquè no volem discutir amb aquells a qui més estimem. També hi ha càrregues que la gent porta a sobre per sempre, sense cura i sense queixar-se, i al cap a la fi, segueixen vivint. La roda sempre segueix girant.