Catalunya és un país petit i ple de bàndols. Els d’Esquerra contra els de Convergència, els de Convergència contra Esquerra, els de la Cup contra Convergència i un llarg etcètera d’odis viscerals. Uns odis que no porten enlloc, tot el contrari, i que creen bàndols fins i tot en la gent de carrer. En nosaltres, que no hi tenim res a veure però que en som els principals perjudicats. A ells, els polítics, que ens tenen com uns ninots perquè el seu únic objecti és enamorar-nos durant la campanya electoral.

Aquest país es creu petit, insignificant i des de fa una bona pila d’anys té una autoestima sota terra que es fa difícil d’entendre si t’ho mires des de fora. Costa d’entendre aquest síndrome de Peter Pan que té el país. Catalunya és una de les grans potències de l’estat espanyol i saben que no es permetre el luxe de perdre’ns. En comptes d’aprofitar-ho, creure’ns imprescindibles i fer pinya, perdem el temps en discussions inútils, bàndols ideològics i odis a líders convergents.

M’agrada la política útil. La de peu de carrer, de poble. La que escolta a la gent i crea una comunitat, un sentiment i la sensació de pertànyer a alguna cosa, a alguna terra. La política que no es basa en la rivalitat, ni en el ‘i tu més’. La Catalunya que es queixa constantment i mesura la seva felicitat segons els diners, les propietats i el poder que té el veí del costat. Però lamentablement, aquesta política és excepcional i cada dia es fa més difícil de trobar. Vivim en una Catalunya que es queixa constantment i mesura la seva felicitat segons els diners, les propietats i el poder que té el veí del costat. Com a la vida, estem envoltats de gent que s’odia, que es queixa per tot i que ens dóna lliçons sense haver-se mirat al mirall.

Fent referència a la política catalana, sembla que el procés ha quedat una mica estancat i que tots els que volien un pas al costat d’Artur Mas, ara l’enyoren. Resulta que l’expresident no era tan dolent ni tan macabre i que sabia gestionar i conduir les coses més bé que ningú. Resulta que l’expresident va fer un gest honorífic que no li ha anat bé al país, ni tampoc a ell. Resulta que els que ens van dir Però això no es pot dir, perquè en aquest país tan sols per dir la teva opinió ja t’assenyalen amb el dit. Com si algú pogués tenir la veritat absoluta i no ens sentíssim prou lliures per opinar i discutir sense tirar-nos els plats pel cap. Quina ironia, oi?

Catalunya, com a país i com a societat, per no parlar de les seves pors i inseguretats, es dedica a perdre el temps. A jutjar als altres, queixant-se per tot i creient que res és possible. Que els somnis són només això, somnis. Impossibles. En realitat, aquest és l’ADN que sempre han portat els catalans. Per això, devem ser un país tan petit.

Aquesta és la cultura de la queixa i la podem trobar a tot arreu, en tots els àmbits de la nostra vida. Segur que tots coneixem persones que inverteixen més temps en queixar-se i fer safareig dels altres que no en treballar la cultura de l’esforç. Cada vegada el món està més ben preparat i tenim a la nostra disposició tecnologia de primer nivell però tinc la sensació que cada dia som més petits, menys sincers i deixem de dir el que pensem per por al que diran. Ai, el judici. Propi i l’aliè, que no sé quin és pitjor.