Fa uns dies, a Torelló ens vam quedar sense llum durant més de vuit hores que es van fer llarguíssimes. Era un bonic dilluns a la tarda, que ja de per si es fa feixuc, i on m’havia passat de tot i més. Les desgràcies sempre es concentren a la vegada. Sovint, la vida ens ensenya que un mal dia sempre pot anar pitjor.

Estem tan acostumats a la comoditat que no ens adonem que, a la pràctica, som incapaços de viure sense llum. Ens empipem amb nosaltres mateixos i amb la humanitat sense pensar que els nostres pares i avis no tenien res d’això i ho veien com una cosa perfectament normal. Ens enfadem perquè no podem mirar la televisió, ni rentar roba ni cuinar, etc. És tan imprescindible que l’ira ens domina.

Tornant al que ens va passar, més de sis hores sense llum es fan difícils de passar però també és bo perquè ens fa veure que vivim en una bombolla. Després de passejar a palpentes per casa una vegada i una altra, vaig tocar l’interruptor de la cuina tot i que ja sabia que no funcionaria. Jo, com una massoca, ho vaig intentar tot desitjant que els astres s’unissin i em donessin una mica de felicitat.

Per acabar-ho d’arrodonir tot plegat, el meu mòbil no tenia bateria perquè havia decidit morir-se abans de la fi del móon. Que irònica que és la Llei de Murphy i que lent que passa el temps quan no pots fer res! De fet, em vaig passar més de mitja nit il·luminant-me amb l’iPad. La imatge era tan ridícula que no val la pena ni recordar-la i, alhora, em vaig adonar de com depenem de les tecnologies i que, en realitat, només són una eina d’entreteniment per no invertir el nostre temps en coses molt més importants.

Ja no es fa res com abans. Ja no es viu com abans. Es viu tan ràpid que tinc la sensació que els nens, des de ben petits, ja creixen amb televisions d’última generació i telèfons mòbils quan el que potser els hi tocaria és jugar al pati de la plaça del poble o assentats al terra muntant castells de Lego. Recordo que, quan era petita, cada dia el meu avi sortia a un pati que tenim a fora i mirava el cel. S’hi podia estar una bona estona. Segons la temperatura que fes aquell dia, ens assegurava que faria vent, plovia o esclataria un sol ben brillant. I era tan punyetero que ens convencia a tots.

Evidentment, no sempre encertava però vaig començar a deixar de mirar el temps de TV3 i fiar-me sempre del seu instint. Actualment, les coses han canviat tant que ja no esperem al final del Telenotícies per mirar el temps ni ens fiem dels pagesos que són els que realment coneixen la terra. Ara obrim l’aplicació del mòbil i ho tenim tot al moment. Ara, la vida és massa fàcil i jo voldria conservar aquell encant que em feia pensar que el meu avi sempre tenia raó.