Fa pocs dies, es va celebrar al Regne Unit un referèndum on s’havia de decidir si la població britànica volia sortir de la Unió Europea o per contra, volia quedar-s’hi. La opció de la sortida de la Unió Europea es va acabar imposant per un 51,9% davant del 48,1% que s’hi volien quedar.

David Cameron, primer ministre del Regne Unit i que defensava la opció de quedar-se dins la Unió Europea, va dimitir porques hores després de saber-se el resultat del referèndum. Ell va entendre que la seva opció va fracassar i, com a conseqüència, també ell. S’ha de ser molt valent i honest per organitzar un referèndum tot i defensar la opció contrària i la que el poble li demanava.

Aquest gest que hauria de ser el normal en un país democràtic, aquí ens sorprèn perquè a l’Estat Espanyol ni tan sols dimiteixen els que actuen i gestionen el país a través de la corrupció. En un país normal, ni tan sols hi hauria d’haver una mobilització ciutadana per demanar la dimissió d’un polític mentider, conspirador i que actua de mala fe. En un país normal, ell mateix dimitiria a les poques hores o el farien dimitir. Aquí res d’això, tot el contrari. La vida segueix igual per tothom, per els que viuen instal·lats al poder i també per els que ens ho mirem des del sofà de casa. Veure per creure.

Els envejo. Envejo als britànics perquè, s’hagin equivocat o no, no tenen por i potser s’han tirat a la piscina sense haver-hi aigua però ho han fet amb una llibertat admirable. Aquí, sento que la llibertat ens fa por. Volem ser lliures, és clar que sí, però ho diem amb la boca petita i així ho demostren els resultats de les últimes eleccions a Catalunya. Tot el que és nou i desconegut ens fa por i més en un país que té el síndrome de Peter Pan.

Els atacs corruptes de l’Estat Espanyol i les gravacions del Ministre de l’Interior amb el director de l’Oficina Antifrau hauria d’aconseguir que els catalans ens reivindiquéssim i revoltéssim. Això hauria de ser el mínim i el més coherent.

Però la majoria dels catalans -i sobretot els seus polítics- m’ha semblat massa tova, massa poca cosa. Amb l’atac permanent de l’Estat Espanyol, sembla que no n’hi ha prou per construir un nou país, ja que ni tan sols un 50% de la població aposta per la independència. Sembla increïble, oi?

Si els polítics no s’atreveixen a fer un referèndum i aconsegueixen unir-se d’una punyetera vegada per anar tots junts, potser és perquè tenen la sensació que el referèndum no es guanyaria. I deuen saber que llavors no hi ha volta enrere, no hi ha un segon referèndum i no hi ha independència. Com a país petit que som, la llibertat ens fa por. Mentrestant, seguim vivint en un país, l’espanyol, que per no tenir, ja no té ni esperança.