Feia setmanes que no mirava un partit de futbol sencer, els noranta minuts, i no en tenia unes especials ganes però quan es disputa una final que m’és totalment indiferent, m’agrada veure-la com un simple espectador i des d’una total imparcialitat. És una tonteria i un tòpic però les grans finals de qualsevol esport m’agrada veure-les per aprendre’n coses i veure com es comporten els esportistes en la victòria i, sobretot, en la derrota.

No obstant, és cert que vaig a favor de qualsevol equip on no hi jugui el portuguès Cristiano Ronaldo. Se’m fa difícil trobar un esportista tan mal educat, tan sobrat i amb tants aires de grandesa. Fins i tot en el futbol, on la competitivitat està a l’ordre del dia, és difícil trobar algú que s’assembli a ell. És tan egocèntric, tan prepotent i es dóna tanta importància que tot el seu immens talent futbolístic queda tacat per la seva mala educació. Ni tan sols, en els seus grans dies, quan ha rebut premis ha pogut deixar de fer el ridícul. És una llàstima que algú que ho pot tenir tot, es comporti d’una manera tan inapropiada, cosa que només fa que demostrar les seves inseguretats.

També és veritat que el seu entorn no l’ajuda gens. Amb un bon entorn, que el valorés i el fes tocar de peus a terra, segurament el seu comportament seria un altre i aprendria que el futbol t’ho pot donar tot però també t’ho pot treure tot. En canvi, el seu entorn eleva aquesta marca mediàtica que ell representa i encara fa més gran -si això és possible- el seu ego. Ni ell ni els seus s’han assabentat de res.

Un dels grans tòpics de la humanitat és que les persones que aconsegueixen molts èxits, són persones segures i que saben el que costa aconseguir ser un dels millors del món. És normal que des de fora es tingui la sensació que una persona que creu tenir-ho tot -poder, fama i diners- sigui una persona amb molta autoconfiança i seguretat en ell mateix. Però ell n’és l’excepció. Això demostra que els diners i la fama ens poden fer sentir poderosos i satisfets amb la nostra feina però un pot ser infeliç, fins i tot tenint tot això.

Un ho pot tenir tot però sentir-se la persona més infeliç del món. Comparar-nos contínuament amb els altres fa que la nostra inseguretat creixi i que acabem imitant els del nostre voltant. Ja no som nosaltres mateixos, som la imitació d’algú altre. És això el que li passa al portuguès, que mesura els èxits en funció del seu rival i quan aquest el supera, se sent petit i insignificant. Per camuflar aquest sentiment d’inferioritat, actua de forma egocèntrica i fent-se la víctima.

Durant la final de l’Eurocopa entre França i Portugal de diumenge passat, Cristiano Ronaldo es va lesionar. Ràpidament, es va posar a plorar desconsoladament. No dubto del seu dolor ni de la seva ràbia al perdre’s una de les finals de la seva vida però inevitablement, em va fer gràcia veure’l així quan molt sovint és ell qui està a l’altre cantó. És ell qui se’n riu dels seus rivals, dels que no pensen com ell, com si ser un gran jugador de futbol ja li donés permís per humiliar els altres. Amb tota la fanfarroneria del món.

Potser en moments així és quan hauria d’aprendre el que superb també plora -és més, ho ha de fer- i que el prepotent està trist, dolgut i desconsolat. Veient les imatges, em vaig parar a pensar en un petit detall. En aquell moment, què li hagués fet més mal, que França s’emportés la victòria o que ho fes Portugal sense ell? El dubte m’inquieta.