Els nostres pares van viure una joventut molt diferent a la que estem vivint nosaltres i això, òbviament, inclou les coses bones i també les dolentes. Però també de les èpoques grises que ells van viure se’n poden extreure moltes lliçons que hauríem de fer servir ara, quan ens enfrontem a etapes dures. Fins i tot del pitjor dels malsons, en pots treure alguna cosa positiva. Aquesta és la part bona dels drames, que són l’únic gran aprenentatge que tenim.

Ells, els nostres pares, no van tenir molts dels privilegis que tenim ara les noves generacions i mai els vaig sentir queixar-se, però sento que pel camí ens hem deixat perdre moltes coses. És com si donéssim per fet que tot allò que van viure ells és dolent i ho hem d’esborrar com sigui. Van haver de passar èpoques tan dures que és precisament això el que els va fer més forts a l’hora d’enfrontar-se a les dificultats, al que fos i va enfortir les seves prioritats. És curiós com sempre es queixen més les persones que més fàcil ho han tingut tot.

Ara, les relacions han canviat molt i no sé si cap a bé. És veritat que abans la dona ho aguantava tot i tenia un paper (massa) apartat i secundari tot i que actualment encara li queda un bon camí per recórrer però, amb el temps, hem passat a l’altre extrem. Hem perdut massa coses quan no valorem les prioritats, ens envoltem de gent que només ens busca per gaudir dels bons moments i fem el que sigui per arribar a casa ben tard ja que, quan hi entrem, hi trobem una llar buida, sola i molt silenciosa.

Hi ha parelles que tenen tanta llibertat que arriba un punt que un dels dos ja ho desconeix tot de l’altra persona. No sap quina vida porta ni amb qui es relaciona. Les relacions obertes tan molt bé en la seva justa mesura però no quan es descontrolen o es porten a l’extrem. No es tracta d’estar les vint-i-quatre hores del dia junts però tampoc d’estar una setmana apartats i fent vida separada. És just i necessari trobar-hi una bona mesura per aconseguir l’equilibri.

Immersos en una modernitat exagerada hem perdut una de les coses vitals per sobreviure: la paciència. Són moltes les parelles que es rendeixen a la primera de canvi, que esperen un príncep i un conte de fades i que deixen escapar el seu company o company perquè es pensaven que l’amor era una altra cosa.

I no, l’amor no és fàcil. Dormir abraçats, que se’ns escapi un somriure constantment, sentir-nos recolzats i compartir la vida junts. És meravellós sentir tot això perquè hem nascut per estimar i ser estimats però l’amor també és molt dur. Com en tot, si no es cuida es pot perdre. Què passaria si les relacions només es basessin en la flama de la passió? Durarien? Tindrien recorregut? Hem de reivindicar més les discussions. Mentre una parella se senti lo suficientment lliure com per voler debatre, discutir i donar la seva opinió, hi ha esperança. Aquest és el millor símptoma de que una relació gaudeix de bona salut. Hi ha d’haver flama, tant per discutir com per fer l’amor fins que surti el sol. El més trist de tot és quan ja no hi ha ànims per discutir, per discrepar o per tirar-se els plats pel cap.