Fa uns dies, els principals diaris i mitjans de comunicació del món ens van commocionar a tots amb una imatge esfereïdora i que no necessita cap titular. Potser, posar-hi paraules és esguerrar el que significa aquesta foto i quina història hi ha al seu darrere. Una història que se’ns amaga i no se’ns explica perquè es té aquesta costum de no explicar-nos el mal. Vivim massa ben acostumats i valorant coses que aquells que no tenen res, ni tan sols voldrien.

La imatge que ha donat la volta al món ensenya a Omran Daqneesh, un nen de 5 anys cobert de pols i sang assentat en un seient d’una furgoneta. Aquest nen va ser rescatat després dels bombardejos de la batalla d’Alepo.

Cada dia ens ensenyen imatges horroroses i que no hauríem de veure mai però les passem de llarg i no els hi donem la importància que es mereixen perquè la notícia es centra en les guerres i no en els milers de vides que han quedat trencades. Les xifres mai estan a l’altura de l’horror. Del drama. De la vida desfeta. Darrere de l’Omran hi ha milers de nens que ho han perdut tot i que les seves vides han quedat enfonsades per sempre més perquè altres ho han decidit així. La guerra de Síria és el resum de vides trencades, de les llàgrimes, la desolació i la por a viure. A ser lliure.

Però hi ha una cosa que els mitjans no ens han ensenyat: la seva germana -no sabem el seu nom- també estava ferida i al seu costat. Perquè els mitjans no ens l’han ensenyat? Perquè l’han apartat? Perquè no li posen nom? Potser creuen que no podrem suportar el dolor de veure una família trencada? Qui decideix apartar-la? Potser no quedava bé la foto posant-hi la seva germana? A Omran se l’ha tractat com un heroi però, i ella? No ho és? Això té un nom i es diu manipulació. La imatge està manipulada perquè interessava que fos així i no és cap casualitat.

Sovint, les crisis ens serveixen per tocar fons i estar al pou per poder-ne ressorgir amb molta més. Això també li ha de passar o li està passant al periodisme, ha de morir per tornar a néixer.

Per molt dramàtic que sigui, és important que ens ensenyin fotografies així. La imatge del drama és l’únic que ens pot remoure consciències. L’horror i el drama han de ser necessari per adonar-nos de què passa a Síria i de com pot ser de desgraciat l’ésser humà. Quin món, aquest, on la barbàrie està al peu del carrer i els que manen, permetin que passi això sense que els tremoli el pols.

Encara que ens n’oblidem ràpid, aquestes imatges serveixen perquè toquem de peus a terra i la sang se’ns quedi glaçada. L’únic que podem fer és mirar, observar i callar. Escoltar el silenci. Respectar-lo. Però l’impacte va molt més ràpid que l’oblit. I ara qui parla de la seva història? Qui es preocuparà per ell i per el seu futur? I del seu germà mort? Quin món. Quin horror.

La imatge de Omran ha tingut molt de ressò mediàtic perquè glaça el cor però també perquè és una gran manera de vendre diaris. Ara resulta que tots som sirians i ens indignem per aquesta situació i la de tots els nens sirians però la única veritat és que no sabem situar Alep a un mapa. Ens falta educació però ens en sobra per donar lliçons de bondat. Avui ens indignem i demà ja ens n’hem oblidat.

Fa unes setmanes, també ens va commocionar la imatge d’un nen sirià mort a les platges de Turquia però qui se’n recorda avui, d’ell? Ningú, perquè ja no dóna likes. Ja no ven, ja no se’n pot treure morbo mediàtic. Demà qui se’n recorda de l’Omran? Passarà exactament el mateix.