Viatjar ens permet descobrir altres mons, altres ciutats, altres cultures i altres maneres de fer. Viatjar ens permet descobrir altres vides que d’una altra forma, no descobriríem mai. Viatjar ens permet també valorar el que tenim a casa, que sovint ho tenim tan a mà que ho oblidem amb massa fàcilment. És molt fàcil criticar el que tenim a casa i el que considerem injust fins que marxem fora i, de cop, tot ens sembla més petit. Més insignificant. No hi ha res com tornar a casa.

Aquest estiu vaig marxar uns dies a Itàlia i em va servir per veure que totes les idees que jo tenia prefabricades d’aquest país, s’han ensorrat com els famosos castells de sorra de la platja. Aquesta és la gràcia de viatjar, que et trenca esquemes i et fa rumiar i plantejar-te moltes coses sobre la teva vida i el teu país.

M’imaginava que Itàlia i en concret, Milà, eren un país i una ciutat diferent. Creia veure una ciutat culta, oberta, moderna i amb un cert ordre. Una disciplina. Res d’això, o almenys aquesta no és la impressió que me’n vaig endur. Milà té unes avingudes llarguíssimes, sovint no se n’entreveu el seu final. També tenen una curiosa i perillosa manera de conduir. Cotxes, bicicletes, autobusos i tramvies es barregen entre sí com si allò fos la selva. Un bon desordre que, en certs moments, et desorienta i tot.

A Barcelona estem acostumats que quasi tothom agafa el transport públic per desplaçar-se per la ciutat, ja que és el més ràpid i còmode. Allà, tot el contrari. Són poquíssimes les persones que agafen el tren o el bus a diari. El transport públic només l’utilitzen els immigrants i els turistes i la resta de gent agafa el transport privat. Especialment em van sorprendre les estacions de metro. Són enormes, molt més grans que les d’aquí i massa obertes. De fet, és impossible que mai les omplin. Semblen estacions fosques, buides i massa obertes. És això el que li passa a la ciutat i al país: Vida. És un país descontrolat.

Aquests dies fora, vaig aprendre que res d’aquí, de casa nostra, és tan horrorós com pensem quan el podem comparar. És veritat que a Catalunya tenim alguns serveis en hores baixes com el de Rodalies, on la majoria dels trens que circulen, arriben tard o amb un bonic retard. Però també és cert que, en general, tenim uns serveis que altres països no gaire llunyans voldrien tenir. Uns serveis normals i senzills que no tothom té.

A vegades penso que aquí, a Catalunya, ens queixem per pur vici i entreteniment. Per suposat que hi ha moltes coses que es podrien millorar -des d’aquí i des de Madrid- però d’altres les hauríem de valorar (més) perquè valen el seu pes en or. Ens hi hem acostumat tant, que ja les veiem com a normals i quotidianes. Qui sap, potser això, aquesta llunyania amb la que ens agafem les coses, ens va a l’ADN.