Un dels tòpics que es dsiu més sovint és que les aparences enganyen. Que una persona pot transmetre coses boniques i una certa pau i tranquil·litat a les seves vides però que això no s’assembla gens a la realitat. Actuen així perquè queda bé i perquè és fàcil que els altres se les creguin. A vegades, per convèncer-nos a nosaltres mateixos que estem actuant conseqüentment i hem aconseguit la plenitud, volem aparentar una seguretat que no tenim. El problema ve quan ens creiem més la façana que la crua realitat.

De fet, és molta la gent que no ens engany amb la seva personalitat però sí que amaguen els seus sentiments. Els guarden a dins per no implicar-se ja que tots sabem que implicar-se vol dir estimar i ser estimats però també patir.  Ningú està exempta de tot això i una cosa va lligada amb l’altra. D’això va arriscar-se, de jugar-se-la sabent que pots guanyar però que també pots perdre. El que està clar és que si no jugues, no guanyes.

Els que em preocupen més són aquells que no tenen problemes i diuen que gaudeixen d’una vida perfecta. La família perfecta. La feina perfecta.  Segurament, són els que estan pitjor i no ho expliquen per por a que s’enfonsi tot el castell. És més fàcil viure així que no admetre que la seva vida no és com l’havien imaginat.

Vivim tan pendents de ser persones fortes i de mantenir una aparença falsa que ens costa una barbaritat admetre que som humans. Que estar trist no ha de ser l’excepció i no tenim perquè amagar-nos i callar el que no ens fa feliços o complets. No ens permetem mostrar als altres que estem tristos perquè això ens fa sentir dèbils. Ens han educat pensant que mai ens hem de mostrar dèbils, que hem de ser forts i ho hem de superar tot. Qui sap, potser el que no es vol mostrar dèbil mai podrà aprendre lo important que és conèixer-se a un mateix i buscar una solució per els problemes en comptes de fer veure que no existeixen. No se n’aniran per molts que els vulguem eliminar amb una goma d’esborrar. Perquè tenim tanta por a mostrar-nos com som?

Està mal vist estar trist. Als tristos se’ls tracta com als borratxos i se’ls aparta en comptes de recolzar-los. Vivim en una societat mancada d’empatia i des de fora molts no es poden creure com una persona pot estar tan trista i no amagar-se’n. No parlar-ne. No fugir. Per això molta gent viu en una felicitat fingida i es refugia en altres coses per no admetre la veritat. Però la vida, més tard o més d’hora, ens posa un mirall, una prova, i llavors ens adonarem tot el que hem perdut per aparentar una cosa que no som.

Quan algú es desfoga amb nosaltres i ens explica la seva veritat, no sabem què dir i ens sentim estranys.  A vegades, l’única manera de consolar algú és el no res. El silenci absolut. Es diu que quan es creen aquells minuts de silenci incòmode entre dues persones, és que aquella relació, aquell contacte, ja està mort. Però jo penso que hi ha silencis bonics. D’aquells silencis còmplices. D’aquelles mirades on no fa falta res més.

Admetre que estem tristos o que passem un mal moment, no ens ha de fer vergonya. El que ens fa humans és reconèixer que la vida és bonica però també complicada.