Fa quinze anys, molts de nosaltres vam viure i gaudir d’un dels fenòmens socials més extraordinaris que s’han vist mai. Fa quinze anys naixia Operación Triunfo, un programa nou, inèdit i que podia sortir molt bé o molt malament. Setze joves van entrar a una acadèmia on van rebre un màster en el terreny de la música però segurament també van canviar moltes coses en les seves vides privades.

Després, van venir altres edicions i el programa va tenir una continuïtat amb grans èxits però no n’hi va haver cap com aquella, com la primera. Perquè? Perquè tot era nou. Perquè era tan nou que va enganxar a milers de famílies cada dilluns a la nit. Ells, els alumnes, no sabien ni on es ficaven ni què hi trobarien a dins. Això no ha passat mai més perquè les persones que anys després han entrat a programes d’aquest format -com per exemple Gran Hermano- ja sabien que tenien càmeres vint-i-quatre hores al dia i sabien com comportar-se. Ells, no.

Fa uns dies, les quinze persones que van formar part d’aquell fenomen televisiu es van tornar a retrobar amb tres documentals i un concert final de retrobament. El bonic de tot això és que s’hagin pogut retrobar després de tants anys i compartir allò que els va unir. Però no. Del que tothom ha parlat no és d’això. Tothom n’ha fet una crítica exagerada i un linxament, com si per criticar-ho tot ens sentíssim més bé. Com si el menyspreu ens produís felicitat.

Fa quinze anys no hi havia xarxes socials. Fa quinze anys la moda d’aquell moment no era criticar-ho tot per sistema. Fa quinze anys la moda no era criticar el que criticava el del nostre costat. Fa quinze anys valoràvem el que ens agradava i si no ens agradava, no hi perdíem el temps. Simplement, no en parlàvem. Des de que existeixen les xarxes socials la moda és criticar-ho tot i enriure-se’n de tothom. Abans tot era més pur, més sa, més real. Ara només hem de destacar lo dolent, no fos cas que poguéssim actuar per el que sentim i no per el que està de moda.

Del concert de retrobament dels joves d’Operación Triunfo no se n’ha extret cap bon record. De l’únic que parla tothom és de com van desafinar, del vestuari, de David Bisbal i Chenoa, de la cobra i ningú parla del verdader valor del que tots hauríem de parlar perquè, és clar, això no és divertit. Ara res d’això és important perquè tothom viu pendent de quants retuits aconsegueix i d’un afany de protagonisme que ens allunya de la senzillesa i d’allò que al final, el dia de demà, recordarem.

Ens agraden les pel·lícules, les sèries i fem veure que ens agraden els finals feliços però tot això és un miratge. És en el linxament on ens sentim éssers superiors. És en la crítica fàcil on ens sentim superiors als altres. A aquells que busquen el cantó positiu, a aquells que són capaços de trencar a riure i a plorar, que no s’amaguen i que no es fan els forts per quedar bé.

Sentim un plaer superior en la tristesa, en el dolor i en la crítica dels altres. Potser els que actuen amb aquest linxament els costa assumir la seva pròpia infelicitat i ja se sap que cadascú ho dissimula de la millor manera que sap.