El passat diumenge, el programa 30 minuts de TV3 ens va oferir un dels documentals més extraordinaris i a la vegada més dramàtics. El programa ens va oferir una reflexió sobre els abusos sexuals als menors d’edat a través de les seves víctimes, pedòfils i pederastes. Sincerament, un diumenge a la nit no és que tingués unes ganes boges de veure aquest documental però si encara no l’heu vist, sisplau, dediqueu-hi una estona. No us en penedireu.

No vaig poder mirar el programa sencer d’una tirada. Ho vaig haver de fer a trossos, com aquell que té pànic a les pel·lícules de por i s’ha de tapar els ulls per no veure imatges desagradables. Era tan dur i se’m va omplir el cos de tanta ràbia i impotència que hi havia moments que vaig haver de veure que feia zapping. Com si tingués ganes de que els segons passessin ràpid.

Es podria pensar que no tenim cap necessitat de mirar programes així, tan dramàtics, un diumenge a la nit. Però precisament és tot el contrari. Aquest tipus de programes són molt durs però també molt necessaris. Han de servir per fer-nos obrir els ulls. Hem de trencar amb els temes que són tabú. Mai podrem entendre res si amaguem l’horror sota l’alfombra i fem veure que no existeix. Cal que veritats com la dels abusos als menors surtin a la llum.

Una de les dades que van donar al programa és que el 80% de les rehabilitacions, funcionen. Dit així, sembla una bestiesa. Sembla que quasi tots s’hagin pogut recuperar i fer una vida normal. Però, i la resta? Som conscients de què significa que un 20% d’ells no es puguin rehabilitar a la societat? Són vides. Vides i famílies trencades. Són persones amb noms i cognoms que mai més podran ser els mateixos.

En aquest país, a les persones que cometen un delicte, no se les escolta. En general, quan algú és sospitós d’haver actuat indecentment i delictivament, se’l jutja per el que se suposa que ha fet i no se li dóna cap veu. Aquesta és una de les millors coses que ens va oferir aquest documental. La oportunitat d’escoltar-los, de parlar-hi de tu a tu i d’intentar entendre’ls. Són eines realment importants que com a societat no fem davant de cap delicte. Simplement, els jutgem.

Si som capaços de dir que som una societat moderna i innovadora, també hem de ser capaços de veure els pedòfils com a persones que necessiten ajuda i no com a uns monstres. No obstant, això no vol dir que puguem arribar a empatitzar amb ells i entendre els seus aberrants actes. Però si que no hem d’arribar a l’extrem de tractar-los com autèntics dimonis, cosa que sembla que és el nostre esport preferit.

Personalment, no puc empatitzar amb un pedòfil. M’és impossible. No hi ha cap justificació perquè algú pugui abusar d’un menor d’edat sense que es pugui odiar a si mateix. No ho puc entendre i tampoc ho puc entendre ara que he escoltat la seva versió en primera persona. I tot i que no puc empatitzar amb ells, sí que puc entendre que la única manera de combatre la pedofília no és apartant-la, marginar-los i apartant-los de la societat. Només podrem acabar amb la pedofília amb una bona educació, compartint-la i trencant tabús.