Fa uns quantes dies, la història de Nadia Nerea em va colpir. Segur que sabeu de què us parlo, ja que s’ha convertit en un fenomen mediàtic després de que els pares de la nena apareguessin en premsa, televisió, ràdio i xarxes socials explicant la difícil situació que estaven vivint. Suposadament, la seva filla tenia una estranya malaltia genètica que l’amenaçava d’una mort imminent si no aconseguien els diners per una operació que li salvaria la vida.

Molts comunicadors es van sumar a aquesta iniciativa i també Jordi Évole, que va intentar ajudar-los a través de les xarxes socials demanant una onada de solidaritat i mostrant el número de compte on es podien fer les aportacions. Ningú ho va dubtar. Va ser tanta la repercussió i tan extraordinària la forma com aquest cas va arribar a milers de famílies d’aquest país que en només quatre dies van recaptar 153.000 euros.

Tots -m’hi incloc- vam llegir aquesta història, vam empatitzar amb la família i no ens vam fer cap pregunta sobre aquesta història tan rocambolesca. No ens vam preguntar perquè ningú sap qui és Ed Brown, el suposat cirurgià d’aquestes operacions que més que salvar una vida, semblen un miracle. També ens vam creure que Fernando Blanco, el pare de Nadia Nerea, va viatjar fins a Afganistan i es va estar trenta dies sota les bombes per trobar un dels grans experts sobre la  malaltia que pateix la seva filla, la tricotiodistròfia.

No vam entendre de maldats ni d’interessos ni d’enganys. Ni se’ns va passar pel cap.  La solidaritat es va apoderar de nosaltres. És magnífic saber que els humans som capaços d’ajudar d’una manera tan impressionant de forma desinteressada però també és cert que no ens ho podem creure tot. No obstant, el mitjà Hipertextual ho va investigar i va descobrir la fosca veritat. Tot era mentida, un engany. Un relat fictici.

Una família ens explica el seu drama, ens en sentim partícips, volem ajudar-los i ni tan sols ens permetem el dubte de preguntar-nos si tota aquesta història és veritat o només ens volen tocar el cor per després donar-nos la patacada final. És obvi que el periodista que va publicar aquesta història no ho va corroborar de la manera que hauria d’haver fet i, per això, ja ha demanat perdó. És just i és el que ha de fer però no és només que ell no s’hagi fet les preguntes necessàries que tot periodista hauria de fer.

Ningú les ha fet. Tampoc nosaltres. Era tan dramàtica la història d’aquesta família que no hem reservat ni un minut per el dubte. Precisament per això, la traïció fa tan mal.

Lamentablement, aquesta història marcarà un precedent en tots nosaltres que, personalment, no em fa cap gràcia perquè està ple d’injustícies. La pròxima vegada que aparegui als mitjans un cas així, potser ens ho pensarem dos cops a l’hora d’aportar el nostre gra de sorra per por a que ens estiguin enganyant. I llavors, què? I si aquesta família ho necessita? Com sempre, pagaran justos per pecadors? Com es gradua l’engany o la pura veritat? Perquè les traïcions ens condicionen tant, a vegades de per vida, i la bona fe, no?